Retrobo Jordi Martí (Tarragona-Marçà, 1969) a l’Ecomuseu dels Ports, a Horta de Sant Joan (Terra Alta), on ha vingut a presentar l’Obra Poètica Completa de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), el Poeta (amb majúscules) vitalista, avantguardista i popular (quan aquest adjectiu era precís, perquè hi havia un poble al darrere). Una Obra editada per Lo Diable Gros -fundat i dirigit pel mateix Martí, des de Tarragona i Marçà (Priorat)-, en col·laboració, des de Barcelona, amb Godall Edicions, i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat.
Ara en fa cent de la mort de Salvat, que només va viure trenta anys, però quina vida, Déu meu!: de família més que humil, la seva mare era miravetana i, a Barcelona, va haver de portar el xiquet a l’Asil Naval, al Port. I aquí, poc més tard, va saber el que era “guardar fusta al moll”, fet que va recordar en un dels seus cèlebres poemes per a recordar-nos-ho a tots: “Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”.
Jordi Martí, a peu dret i sense cap paper davant, com a experimentat professor que és, anava relatant, acompanyat del dispositiu audiovisual corresponent, el procés vital, cultural, laboral i polític de Salvat, entre els anys 1910 i 1920, quan Barcelona bullia de revoltes obreres i artístiques, que donaren lloc al pensament i l’acció anarquista i a les avantguardes en l’art (cubisme, dadaisme, surrealisme, etc.).
Quan la política oficial era dominada pels conservadors de la Lliga Catalana (Prat de la Riba, Cambó, etc.) i en pintura i literatura funcionava a ple rendiment el Noucentisme, amb el lema de l’Obra Ben Feta, d’Eugeni d’Ors i companyia, a l’altre extrem de l’autocomplaença, en Salvat-Papasseit i un petit grup d’heterodoxos (el llibreter Emili Eroles, el poeta Tomàs Garcés, l’escriptor Lluís Capdevila i altres), recollint els aires que baixaven d’Europa (Nietzsche, Ibsen o Gorki) van presentar batalla, amb manifestos, revistes, parlaments i llibres de poemes, a aquest catalanisme edulcorat que no inquietava la burgesia, que era qui pagava els primers, a costa, segurament, de l’explotació de les classes populars, defensades pels segons.
Jordi Martí, filòleg, professor a diversos instituts de l’àrea de Tarragona (de fa temps, al Vendrell), corrector i periodista, activista polític i sindical (CUP i CGT), home de teatre i d’acció ecològica, autor de diversos llibres (entre els quals el dedicat, el 2008, a l’exalcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal), volums de forta crítica política i social (local, espanyola i mundial), porta un ritme que jo ja no podria aguantar, perquè també el vaig viure.
Ens hem retrobat en diverses ocasions, a Tarragona, Falset o Marçà, recordant alguns homenots d’aquesta àrea, com Jaume Sabaté -prodigiós en el conreu d’arbres i en pintura- i Marcel·lí Giné (dit Marçaginé), d’una humanitat també total en les seves escultures.
Quan Jordi Martí naixia, jo començava a circular en les carraques ferroviàries de l’època (funcionant millor que les d’avui), i no em sorprendria que, aturat a l’estació de Marçà-Falset, sentís, entre l’arbreda, algun plor de criatura. Potser era el seu. Preludi d’una amistat compartida en el millor que podem tenir tots nosaltres: la revolta de la ira dels justos.
