En cosa d’una setmana he retrobat per dues vegades en Josep Santesmases, de Vila-rodona (Alt Camp), on va néixer el 1951. La primera, al Casal de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), en els 50 anys de la Unió de Pagesos, contemplant al Museu Terra (fundat per Lluís Carulla), entre una petita multitud, l’exposició “Pagesos contra Franco”, on ell hi tenia unes fotografies i textos que havia anat recopilant des de les grans tractorades dels anys 1977-78.
I la segona vegada, tot just dissabte passat, als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, a Tortosa, on la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (que ell contribuí a fundar a principis dels anys noranta) celebrava el seu XIVè Congrés sobre “Els rius: territori, societat i cultura”.
Allà on hi hagi recerca i difusió de la història i cultura local a Catalunya (i també al conjunt dels Països Catalans), allà hi trobareu, amb la seva esposa Conxita (tan diligent i fonamental), en Santemases, amb aquell posat de venir de l’hort, o d’anar-hi, com si fos aliè a tot el que allí es cou, quan el més probable -i segur- és que en sigui un dels principals promotors.
I és que la seva història cultural -com tants de la seva generació- ja comença a venir de lluny, com a mínim de mitjans dels anys vuitanta, quan, a través de la revista d’Història L’Avenç, es comencen a publicar uns Fulls d’Història Local, que sens dubte van portar l’empremta de Santesmases, del seu veí comarcal Antoni Gavaldà, de Valmoll, i d’Andreu Mayayo, de Montblanc, amb tots els quals, i d’altres també ben coneguts de distintes procedències comarcals, va fundar-se a Lleida, cap al 1991, l’esmentada Coordinadora, i poc més tard -essent delegat de Cultura a l’Ebre, el professor i crític literari, Josep Sebastià Cid, de Riba-roja-, quan va engegar al Mas de la Coixa, a Móra la Nova, l’Institut Ramon Muntaner, el paraigua legalitzat que acull tot aquest enrenou de promoció, tan necessària, de localitzar la nostra història.
Tot això és una feinada de reunions, de preparar programes i, també, i en gran manera, de coordinar, justament, els molts centres d’estudis que han anat proliferant, i que ara ja en són més d’un llarg centenar arreu de la catalanitat geogràfica.
Fusteret de professió (com Sant Josep a Natzaret), ara ja està jubilat i, per tant, l’increment de la seva producció, no solament historiogràfica, sinó també poètica, narrativa, periodística, biogràfica, fotogràfica i com a muntador d’exposicions, ha estat enorme, és a dir, productiva.
Es pot dir que cada any, com a mínim, publica un parell de volums (i a vegades tres), i no pas breus, que jo tinc la sort de rebre puntualment, gràcies a ell i als seus benefactors editorials, com són, entre d’altres, Cossetània, de Valls, i Arola, de Tarragona.
Els paisatges treballats de la seva àrea, amb aquella estesa de vinyars, amb els cellers cooperatius i els marges i cabanes de pedra seca, tot el muntanyam circumdant (el Montmell i el seu poetitzat Montagut), el seguiment del riu Gaià, les biografies d’artistes (Joan Cunillera, de Santes Creus) i cooperativistes (com Pau Robert i Rabadà, entre els moviments agraris i el republicanisme), així com la història del Centenari del Celler Cooperatiu de Vila-rodona (1919- 2019), en un esplèndid volum de text i fotografia, són altres tantes aportacions d’alta qualificació escrita d’aquest Homenot del Sud que un dia vaig anar a trobar entre el fustam del seu taller, sense saber encara tot el que ens havia de donar.
