HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRetrobaments (5): amb Santiago Vilanova

Retrobaments (5): amb Santiago Vilanova

Quan des d’Horta pujo (o baixo) a Barcelona -que ara no és tan sovint com voldria- sempre faig per manera de retrobar-me amb Santiago Vilanova i Tané, el meu llegendari company de diaris, llibres i combats, que aquests primers dies de gener fa setanta-cinc anys que va veure les primeres llums del dia a Olot, entre clarors de volcans.

Després de quaranta-cinc anys d’amistat i de treballs en comú en pro del nostre medi físic, humà i cultural, en pro de la Vida a la Terra (de la qual ha estat un pioner), què puc dir més que no hagi dit, escrit o pensat?

Sí, puc afegir que ha estat un gran goig i honor treballar al seu costat durant tots aquests anys. He apreciat altament la seva valentia, lleialtat i dignitat amb què ha afrontat els diferents períodes de la vida periodística i política que li ha tocat viure, de la qual he estat testimoni.

Independent i crític amb les ideologies convencionals (que ara ja no poden ni dissimular la caiguda lliure en la qual es troben), a diferència de tantes altres, ni el comunisme ni el capitalisme, conservador o liberal, van tenir suficients atractius per atreure’l. Més aviat, empeltat del paradís natural de la Garrotxa on va néixer, crec que, en un moment o altre de la seva joventut, després d’haver remullat el cul en les sagrades aigües del Fluvià, devia voler ampliar i exportar aquest escenari a la resta del país i, tal com va fer, a la resta del món.

I a aquest noble empeny dedicà, fins ara, la resta de la seva vida. Són moltes, per tant, les situacions que hem viscut: als diaris, fent llibres, escrivint manifestos, organitzant manifestacions, creant organitzacions polítiques com Alternativa Verda (1983), presentant-nos a eleccions, amb suports tan remarcables com el del seu i nostre estimat Joan Oliver (que li prologà el seu llibre L’econacionalisme, el 1981), dirigint ell l’etapa autogestionària de l’històric Diari de Barcelona (donant cabuda a tots aquells que eren rebutjats als diaris del nou Règim), havent d’afrontar els problemes laborals que li ocasionaren les direccions dels diaris El Correo Catalán (llegeixi’s Jordi Pujol) i del mateix Diario de Barcelona en l’etapa anterior i, un cop expulsat d’aquests mitjans, creant una de les primeres consultores ambientals del país, Gea Consultors, a través de la qual, el 1989, i durant vint anys, organitzà a Barcelona els Col·loquis Una Sola Terra, que portava entre nosaltres els més importants científics i activistes mundials de l’ecologia, que explicaren el que avui és una dramàtica actualitat: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la qüestió energètica, l’explotació dels recursos, etc.

Es va fer un tip de viatjar, de cap a cap del món (del llac Baikal al cor de l’Imperi, Nova York i Washington, passant per la selva brasilera, on se solidaritzà amb els indígenes en el seu combat per l’Amazònia). I encara, a més de les moltes col·laboracions periodístiques, ha tingut temps per escriure una vintena de llibres, documentadíssims, entre els quals, els dedicats a la triple saga nuclear (Harrisburg, Txernòbil, Fukushima) i el darrer, sobre L’emergència climàtica a Catalunya, en què fa àmplia referència al delta de l’Ebre.

Amb Vilanova no acabaríem mai, perquè, a més, conreà amb traça el cant operístic i el dibuix i la pintura, estimulat pel naturalisme selvàtic de Gauguin. Casat amb Pilar Sentís, dona d’empenta psicològica, feminista i administrativa, de pare prioratí (Ulldemolins) i mare basca. Amb ells, vaig viatjar, el 1978, justament cap a Bascònia, per dir ‘no’ a la central de Lemóniz, enmig d’unes imatges que no oblidarem mai. Vida plena d’entrebancs, superats amb la plenitud d’una exigència ètica insubornable.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 64 = 68

Últimes notícies

-->