HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRetrobaments (9): amb Manolo Gamundi

Retrobaments (9): amb Manolo Gamundi

El dia de Sant Jordi, després de l’Esmorzar d’Escriptors a La Tertúlia de Tortosa, em passejava amb una Rosa als llavis (com deia el poeta Salvat Papasseit, de mare miravetana) i la boina calada fins a les orelles, amb Pepe Bayerri, satisfets els dos pel resultat editorial i literari del seu llibre Les Riberes Catalanes de l’Ebre, publicat per Onada, de Benicarló.

Amb aquestes, entre tants amics, coneguts i saludats, veig que dos braços oberts, i un somriure també als llavis, se’m llancen al coll per abraçar-me. Era Manolo Gamundi, a qui feia temps que no veia, però de qui sabia que continuava actiu en el món associatiu tortosí, com quan, a finals dels anys setanta es manifestava a Tortosa, havent fundat amb altres companys (Tomàs, Loras, Aznar, Panisello, Favà, Tarragó, etc) la Coordinadora Antitransvasament de l’Ebre, que tractava d’evitar l’enviament d’aigua cap a l’àrea industrial de Tarragona.

Ara me’l vaig trobar en una paradeta sol·licitant signatures per fer possible una nou Hospital a Tortosa, donat que el de la Cinta, pel que sembla, ja està al límit de capacitat, perquè acull molts malalts de les comarques veïnes. Amb Sisco Lahosa, de Prat de Comte, i altres, Gamundi forma part d’aquest nou moviment d’auxili sanitari, i quan el veig tan lliurat a la nova faena no em sé estar de dir-li: “Cony, Manolo, tu d’una plataforma a l’altra!”.

“Sí, xeic -em diu en el seu saborós català-tortosí-, cada dos o tres anys estem igual, i això des de 1978-79, quan lo del minitrasvase a Tarragona, que va ser una enredada. Lo poder està disposat a no jubilar-me mai”.

Els Gamundi (la seva germana, Conxita; el seu pare, Joan, fundador del periòdic La Voz del Bajo Ebro) tenen una llarga tradició de combat social (associació de veïns de Ferreries) i municipal a Tortosa (Plataforma Independent Municipal). Amb l’esclat del tema de l’aigua -ja desfermat el 1973-74, amb el projecte franquista del gran transvasament a Barcelona-, els senyals d’alarma van activar-se entre els joves d’aquell moment, entre els quals Manolo Gamundi, lliurat en cos i ànima a la defensa de l’aigua per al desenvolupament propi, que tanta falta fa.

Quan el vaig conèixer per aquella època -veient la seva decisió i el seu entusiasme- em va semblar veure la ferma actitud, de tants arreu del món (de l’Amazònia als indis de Nord-Amèrica), disposats a defensar fins al final la veritat de viure i treballar a la pròpia terra, sense haver de claudicar cap a l’emigració a causa de la despossessió dels béns amb què la naturalesa els havia dotat.

Per això quan, cap al 1991-1992, ens vam tornar a veure per recollir el seu historial combatiu, em deia: “Som una raça incombustible. La veritat és que de vitamines no me’n prenc, les venc, però no me’n prenc. Mon pare mos va inculcar molt lo tortosinisme, l’amor a la terra, i no mos en volem moure, perquè tot això ha costat suor i vides. Entonses, no estem d’acord amb tot el que s’ha plantejat des del poder, sigui de Barcelona, Madrid o Brussel·les. I, ascolta, te vaig a dir una cosa: sóc més català que el president Pujol, tal com ho sents, si aquest home el que volia era afonar un tros de terra catalana per a fer més gran les capitals”.

Davant d’això, em vaig treure la boina, com me la vaig treure fa pocs dies, trenta anys després, comprovant aquesta “raça incombustible” de la que forma part l’estimat Manolo Gamundi, aquest xicot que porta línies de sol als seus cabells, amb una mirada blava i neta que no pot enganyar.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + 1 =

Últimes notícies

-->