HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catRoc Llop: mirada poètica al terror de Mauthausen-Gusen, 75 anys després

Roc Llop: mirada poètica al terror de Mauthausen-Gusen, 75 anys després

“Ressec el llavi de dèria,
mil febres cremant-li el front,
una fita, Catalunya,
i la llibertat del món”.

Aquests versos del poeta Roc Llop i Convalia (Miravet 1908 -Vitry-sûr-Seine 1997) descriuen bona part del seu ideari personal. Mestre d’ascendència republicana i anarquista destinat a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), va treballar a fons per la renovació pedagògica de l’escola davant les moltes expectatives que havia creat la introducció de l’escolarització laica i l’ensenyament del català durant els primers anys de la II República, a partir de l’aprovació de la nova llei d’Instrucció pública. Com a pedagog va redactar tot un seguit de tractats envers un canvi radical en el concepte d’ensenyament. Tanmateix, va sofrir una dura represàlia que va impossibilitar la continuïtat de la seua tasca reformadora en ser empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús a l port de Tarragona com a consequència de la seua participació als Fets del 6 d’octubre de 1934, durant el qual el President Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal estatal. Alliberat després de la victòria del Front Popular a nivell d’estat, i del Front d’Esquerres de Catalunya a casa nostra, a les eleccions generals de febrer de 1936, va ser nomenat Delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a la Vegueria del Camp de Tarragona durant els primers mesos del conflicte bèl·lic. Va haver d’exiliar-se a la Catalunya del nord, on va passar pel camp de refugiats de Sant Ciprià. Posteriorment, es va allistar a la companyia de treballadors estrangers per tal treballar en la famosa línia Maginot. Al febrer de 1941 va ser detingut per la Gestapo i traslladat al camp de la mort de Gusen, adjacent al de Mauthausen, prop del poble austríac de Sankt Valentin.
Durant els 4 anys que va romandre en aquest camp d’extermini, va anar recopilant les terribles experiències tant en prosa com en poesia, fruit de les quals són dos publicacions premiades als Jocs florals de l’exili celebrats a París el 1965 (Poemes de llum i de tenebra) i als d’Amsterdam de 1974 (Contes negres vora el Danubi). Va romandre a Gusen fins al 5 de maig de 1945, quan va ser alliberat per les forces armades nordamericanes. Aquests dies ha fet justament 75 anys de l’alliberament d’un dels camps on es respirava mort a tot arreu.
Es va instal·lar a París on va treballar com a bibliotecari de la CNT a l’exili. Va ser autor d’una obra prolífica, amb centenars de versos i d’escrits narratius, tots els quals producte de la seua reflexió personal sobre la tragèdia viscuda. Gusen era el viu retrat de l’infern, tal com queda reflectit en els següents versos d’un poema tràgic però molt ben aconseguit.

Aquella mort afamada en les esperes
i aquella nit eterna sense albades
i aquell goig tot marcit sense florides
i aquell cel que no era cel ni era clariana
i aquell sofrir fuetat per amenaces
i aquells fantasmes de germans
– ossos i conques –
i aquella fúria de matar teoritzada
i aquell jaç malcompartit orfe de besos
i aquella fam guiant l’instint
dins la desferra
i aquell fred i aquella por
i aquell malson de les anyades
i aquella mort sempre la mort
– lletja i ferotge-.
I dins del cor arraulidet com un ocell
el dematí de la Cançó i de l’Esperança
.

Un altre dels seus grans poemes de condemna del terror és DEMPEUS, tot un himne per la llibertat. El poeta va voler posar-li una petita introducció ben significativa: “El temps tot ho esborra, la història guarda els fets”, abans de dedicar-lo a “tots els caiguts per la llibertat amb …sentiment i recança”. Aquest poema va ser enregistrat per molts alumnes de 4t d’ESO d’alguns instituts ebrencs el passat 27 de gener en el marc de la commemoració del dia internacional de les víctimes de l’holocaust. A la vegada, ha estat usat pels professors membres del grup de memòria històrica DEMD-Ebre per fer un enregistrament col·lectiu per tal de commemorar el 75è aniversari de l’alliberament de Mauthausen-Gusen. Els primers versos resulten veritablement impactants:

Deixeu-me que avui canti damunt de vostres tombes
el foc de la recança que encén tot el meu cor,
traient-vos del silenci d’oblidances profundes,
poeta de la Vida sobre el camp de la mort
.

Tots els versos del poema deixen ben palès el sofriment passat, la desesperança, la tragèdia col·lectiva davant del règim més maligne que va tacar Europa de sang per tot arreu. Tanmateix, uns vibrants versos finals donaven pas a l’esperança:

Dempeus com les muntanyes,
dempeus com els anhels,
revolta’t les entranyes
i el crit que guanya els cels
.

Al pròleg de l’esmentat poemari ens transmet el seu estat d`ànim amb una frase colpidora: menys l’esperança, tot ho hem perdut pels camins de la nostra odissea. Una bona part de les vides que no han pogut flori sinó la gesta. Però la gesta també s’escriu i resta en la història perquè els qui la forjaren no restin ignorats. I als vius ens resta la memòria perquè no morin per la recordança.

Com ens demanava el poeta, no hem de deixar que aquests fets caiguin al pou de l’oblit. Mauthausen-Gusen va esdevindre la imatge de la degradació humana, en el qual foren deportats centenars de ciutadans ebrencs i catalans que sofriren en pròpia pell tota mena de vexacions. El poeta continua explicant-nos la seua passió literària, fet que demostra que l’ésser humà necessita expressar-se en qualsevol mitjà fins i tot en els moments més baixos i degradants:

Fora llarg de comptar el que hem deixat per línies Maginot i altres menys importants; el que hem estripat amb l’ajuda d’amics abans de caure en mans dels alemanys (el diari del 19 de juliol fins aquesta data en fou una bona cosa); el que restà al sac del magatzem del camp de Mauthausen, amb totes les nostres “riqueses” agarbellats com podíem en els diferents stalags de presoners. Al camp de Gusen, malgrat la infravida que hi menàrem, tampoc no ens deixà la dèria d’embrutar paper. Paper que havia de comprar fet de sacs de ciment i que pagava amb pa que necessitava per a poder-me tenir dret i que donava a cremar a un company que treballava a la calefacció, cada vegada que els SS feien registres i escorcollaven les barraques amb les consegüents repressions i morts.

El President de la Generalitat va tuitar un dels seus versos en el marc de la mateixa commemoració: “Sé dels camps de la mort nazis, i és culpa teva (Franco), de la teva traïció que hi vaig anar a raure”. El MH Quim Torra com a editor d’A Contravent va facilitar que sortís a la llum el recull narratiu Contes negres vora el Danubi, del qual vaig tindre cura, l’any 2011. Un recull que ha usat com a resposta contundent en diverses ocasions davant els habituals insults de polítics espanyolistes i totalitaris com Alfonso Guerra i Miquel Iceta (PSOE), que acostumen a usar l’adjectiu nazi per acusar els governants independentistes. Res no hi ha comparable a l’horor nazi, és vergonyós que cap polític pugui fer ús d’aquest mot per tal d’atacar l’adversari ideològic, fet que és un veritable insult als milions de víctimes de l’holocaust.

Roc Llop té un estil narratiu molt contundent. Entra amb força amb tota mena de detalls sobre la tragèdia viscuda per milers de ciutadans que van caure en mans del règim criminal nazi. És d’aquells autors que aconseguir fer cinc cèntims de la tràgica vida als camps de Prats de Mollí Setfonts, Belfort, Fallingsbostel, Gusen o Mauthausen, des de les seues vivències personals. Una vida que conjuga una doble marca: l’exili i els camps de concentració.

El seu llegat literari sobre els camps de la mort, per tant, és ampli. Podem comptabilitzar una quinzena de narracions de concentració i d’extermini d’arreu del continent. Arribat a Gusen combina les feines de fortificació del camp amb les de cuina. Escriu dos narracios titulades precisament La Cuina i La Infermeria, en les quals descriu què s’hi feia, la gent que hi treballava, les tasques que es desenvolupaven. amb alguns personatges com Don Luis que acaben sent definitoris del tarannà de l’espai:
Aquest dia havíem tingut la dutxa de pluja de propina. Del llit ens feien saltar com a conills sorpresos per mals caçadors. D’una estirada et feien senyar terra de cop. Del malaurat del tercer pis en feien un ball de bastons amb els seus ossos esquelètics.
Tot un seguit d’escrits memorialistes a les revistes Hispania i Terra Lliure, portaveus de la CNT i la FAI, ens permeten conèixer el dia a dia tràgic a Mauthausen i els seus camps adjacents de Gusen. Roc Llop esdevé el narrador d’un horror que mai no hauria d’haver succeït. És el gran cantor de la Vida en els camps de la mort.

Mes ai la mort per tot: al cel, en mar, per terra,
en tot lloc on s’escampin els ulls i el pensament.
Llars i bressols, i camps… tot s’ho enduu la guerra,
i ací el crim i el dolor castrant el sentiment.
Dolor! Dolor! i Mort! I aquesta segant vides,
com els cors, la Terra, delint sense consol.
la collita és curulla de nafres i ferides
i el pensament no gosa, ni alat de prendre vol
.

En el nostre record totes les persones, de qualsevol nacionalitat, que varen perdre la vida al camp de la mort de Mauthausen-Gusen i resta d’indrets d’extermini.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

66 + = 68

Últimes notícies