ENTREVISTA // Són dies en què hauria de tenir l’agenda ocupada.
No ho està. Per segon any. Tinc alguns concerts programats i encara no sé si els podrem fer. Si els ajuntaments es mentalitzen que podem fer igualment concerts, amb la gent asseguda, en comptes de ball, les coses anirien millor.
Com s’hi va posar en este món?
Amb només 15 anys, ma mare em va portar a un càsting per a una orquestra de l’Aldea, la Cristal. Em vaig haver de preparar Bravo samurai, de Vicky Larraz, i la vaig brodar.
Era molt jove.
A les festes de Roquetes, amb només set anys, em posava amb la cadira davant l’escenari fins que m’adormia i mons pares em recollien. Em passava el dia cantant per casa. Sempre he tingut bona oïda i sabia que de gran em dedicaria a això.
Què li agradava?
Les ranxeres, els corridos mexicans, els tangos… Tenia una especial debilitat per Rocío Durcal. Em sabia tot el que sortia per Eurovisió i, per suposat, Parchís, els meus preferits.
Com recorda el seu debut?
Va ser en un poble de Sòria. En sortir i veure aquella gentada em vaig amagar. Em van haver de treure a empentes a l’escenari. Però després de la primera cançó, tot va anar rodat. Tinc molt bon record d’aquella època. Era menuda, voltàvem per tot arreu però em cuidaven molt.
Va estudiar música?
No. No m’ha agradat mai el solfeig. Vaig aprendre tècniques de veu amb una cantant de jazz al Taller de Músics, a Barcelona. Però jo canto d’oïda. Quan escolto una cançó, necessito poc per a aprendre-la.
Porta més de 30 anys dalt dels escenaris.
I no me n’he cansat, encara. He estat en diverses orquestres; Atalaia i Pensylvània on més anys.
No és ofici per a tímids.
I tant que sí! A mi el públic m’imposa com el primer dia. Però després em transformo. L’orquestra m’ha ajudat molt a vèncer la timidesa.
Quants concerts ha degut fer?
No ho he comptat mai. Però…pam dalt, pam baix… uns 80 cada any… me’n surten uns 2.500. Mare meua!
La seua és una vida molt nòmada.
Sempre a la carretera. La conciliació és complicada. La teua família és l’orquestra.
Conviuen moltes hores.
I toca anar ben avinguts. Però els del món de l’espectacle tot ho fem bo.
Què passa quan té un mal dia?
T’aguantes. He estat vomitant, darrere l’escenari, entre cançó i cançó. O intentant no plorar cantant una cançó d’amor després d’un desengany. Ho dixes amb la parella i a veure com surts a cantar Te voy a olvidar. Ho fas i punt.
És una faena molt estacional. Es pot viure d’este ofici?
Si tens el cap ben moblat, sí. Vas al màxim tres mesos, i la resta de l’any tranquil·litat.
La majoria de dones són solistes, poques instrumentistes.
A qui ens agrada cantar, cantem i prou. Una companya toca el saxo, també a la banda del poble.
Sempre hi ha hagut connexió entre bandes de música i orquestres.
La majoria dels meus companys d’orquestra ensenyen música. Abans eren les bandes, amb algun solista, les que feien el ball.
Un cantant d’orquestra ha de ser polivalent.
Em pot agradar Mariah Carey, però he de saber cantar bé un corrido, un pasdoble o un txa-txa-txa.
Quantes peces té al cap per a cantar en qualsevol moment?
No sabria dir-li. Moltíssimes. En cada concert n’acabem tocant una cinquantena.
Hi ha clàssics que no poden fallar.
Els corridos de la Dúrcal, Viva el pasodoble, No te vayas de Navarra, Áta una cinta amarilla… Es demanen igual ara com fa 30 anys.
Però han d’estar molt al dia de les novetats.
Cada any afegim una quinzena de temes nous. Ens hem passat l’hivern assajant-los.
Quin és el secret de l’èxit d’una orquestra de ball d’envelat?
Has de connectar amb el públic, saber què vol i què no li agrada. Si poses una cúmbia i surten en tromba a ballar, ja ho tens clar. I és important que et vegen natural. Les cantants d’orquestra no som dives.
El públic és diferent a cada lloc on van?
A cada poble! Veus coses molt curioses que fan diferent un públic d’un altre. En estes terres som balladors. Però també ho són a Barcelona, eh.
Aquí, poses un pasdoble i s’omple l’envelat?
Perquè és fàcil de ballar i la gent s’anima ràpidament.
Hi ha relleu generacional a la pista de ball?
En alguns llocs hi ha molta tradició de ballar tota la família. Altres són més aturats. Però soc optimista. Ens encanta ballar.
Encara es fa el ball del fanalet?
I en alguns pobles es manté el concurs. Les cantants ens perdem entre el públic repartint els fanalets abans de tocar el vals.
En 30 anys, deu acumular moltes anècdotes.
Un parell, gens divertides. Era molt joveneta i mentre cantava sentia que la música perdia ritme. En girar-me vaig pegar un crit. El bateria havia tingut un atac epilèptic. Ens vam espantar molt. Una altra vegada, a la sala Tango de Barcelona, just mentre cantava Corazón salvaje, un senyor gran que portava hores brincant davant l’escenari va caure fulminat d’un infart.
