He passat alguns dels dies de Nadal a Santa Bàrbara. He compartit temps en família i amb amics, temps de conversa al voltant de menjars molt apetitosos. He caminat pel meu poble i he rondat pels carrers a les hores durant les quals la gent és dintre de casa. Totes aquestes accions m’han ajudat a reviure records i sentiments. I no pocs!
Vaig llegir l’encíclica del Papa Francisco ‘Laudato si‘ que ens diu que hem de tenir cura de la Naturalesa perquè és la casa de tots. L’he trobat de molt interès i l’estic rellegint a petites dosis. El Papa comenta que va escollir el seu nom papal pensant en Sant Francesc d’Assis, el missatge del qual és que la justícia amb els pobres, el compromís social i la nostra pau interior no es poden deslligar mai de la preocupació per la naturalesa. Quin pensament més adient quan mirem el nostre riu, quan veiem la gran quantitat de trasbalsos ecològics que estem fent i quan tenim present el que ens ensenya l’aforisme africà: “totes les gotes d’aigua es comuniquen”.
Aquests dies, en passejar pels espais trepitjats pels meus éssers estimats, que ja no hi són, vaig veient cares noves que no conec, edificis, carrers, voreres i passejos refets alguns dels quals m’agraden i d’altres no tant. Tot plegat, i associat al munt de records que em venen al cap i al moment de pandèmia/sindèmia que vivim, fa que bulli l’olla del meu cervell i em generi un garbuix mental que m’inquieta i em fa reflexionar.
Sóc el germà del mig, nascut en una família formada pel iaio, el pare, la mare, el germà gran i una germana petita. Em sembla que la podria etiquetar com una família benestant…
A la meva infantesa i per aquestes dates de Nadal feia un fred que recordo com un fet summament desagradable, sens dubte era el més molest d’aquell temps. A casa només teníem un punt de calor a la cuina on durant el dia cremaven troncs de llenya dins d’un artefacte al qual dèiem “cuina econòmica”. Fora d’aquest petit espai, el fred era el senyor de les nostres vides. En el moment d’anar a dormir, la foscor era aterridora. Malgrat el pes feixuc de les mantes, el fred intens dins del llit trigava a desaparèixer. La meva memòria de la infància, però, és plena de bons records.
L’escola va ser per a mi un lloc agradable d’aprenentatge, encara que a l’hivern hi feia més fred que a casa i a l’estiu era plena de mosques i que sovint es quedava sense llum si feia una mica de vent o pluja. El seu únic mestre, Don Ramon, em va guiar amb la seva mà afectuosa i ocasionalment enèrgica, durant els primers onze anys de la meva vida. Amb ell vaig conèixer el plaer de la lectura i de l’estudi. Gràcies, iaio!
Els àpats familiars, on es parlava de quasi tot, sempre saborosos i fets amb productes de casa o d’intercanvi entre veïns, estan gravats a la meva memòria. Vaig ser conscient del seu gran valor quan vaig deixar de gaudir-los.
Els carrers i els camps eren els espais del nostre lleure on els jocs de tota classe, no sempre pacífics, però sí actius i interactius, omplien la nostra vida. No recordo mancances importants.
Tot aquest estat de felicitat se’n va anar en orris quan la meva germana petita es va morir a causa d’una greu malaltia. Aquest fet va portar un temps molt fosc a casa. El seu record encara és viu. Una malaltia que quan vaig tenir criteri mèdic, vaig saber que en un altre lloc s’hagués pogut curar i que quan vaig entrar en el món de la gestió pública em va ajudar a veure les conseqüències nefastes de la iniquitat. Una de les raons de no poder curar la meva germana va ser la iniquitat en la qualitat dels serveis. Les nostres Terres de l’Ebre la van patint des de fa molts anys i en són un clar exemple per il·lustrar la dita acadèmica de la Facultat d’Economia de la Universitat de York (UK) “Les inversions públiques són inversament proporcionals a la distància del lloc d’origen”. La frase, d’una forma planera, vol dir que menja més olives qui té el plat més a prop.
Aquestes vivències d’infantesa són les que m’han conduït a una manera concreta d’exercir la medicina i d’entendre i sentir què vol dir benestar i equitat en referència a la salut i a la cultura.
L’economia és bàsica per al benestar, però no determinant. Tots coneixem gent sense problemes econòmics que no són feliços.
El benestar s’assoleix si anem creixent harmònicament, tant en edat com en saviesa i gaudint de bona salut.
Ara bé, quan fer salut i guanyar diners es fan obsessius no ens ajuden gens en el complex procés d’esdevenir persones. Mai és bo que els mitjans per aconseguir alguna cosa es converteixin en finalitats.
No té sentit anar tot el dia de bòlit sense disposar de temps per a les nostres aficions, ni per cuidar els nostres fills, ni els nostres grans. Tampoc en té si només serveix per guanyar diners destinats a un consum desbocat. Recordem la dita popular que “per la vida es perd la vida”.
Aquesta història d’una economia en creixement continu, “per se”, no té gaire sentit. L’únic sistema vital que creix sense parar és el càncer… i si no l’atures acaba amb l’hoste.
Molts economistes han entès que una economia està mal orientada si no està pensada per ajudar a l’ésser humà a ser feliç.
No és una bona economia la que ens ha portat a una societat on alguns sopen dues vegades i d’altres no poden menjar. Uns fan règim per perdre pes i d’altres es moren de gana.
Necessitem una economia al servei de la gent, que ofereixi una oportunitat per a tots. Una economia que faciliti produir i consumir només el que necessitem i que ens deixi temps per ser persones. Una economia que generi un model de societat on la feina sigui un dret i també un deure, on si no pots ser útil per produir béns de consum, ho siguis fent treballs pel bé comú i per un món sostenible, que és l’únic possible.
I com deia Sant Francesc: “Laudato si, mi Signore“, per la nostra germana i mare terra, la que ens sustenta i governa i produeix herba i flors de tots els colors“.
