Discernir entre salvar l’economia o salvar vides humanes és l’actual dilema que travessa el govern de Pedro Sánchez. I li passaria igual a qualsevol altre govern. No és fàcil tirar per un costat o tirar per l’altre per aquells que han de decidir gairebé de forma unipersonal mesures tan essencials per dirigir un Estat en un moment d’emergència absoluta i crisi total, com l’actual. Sembla que haurien d’optar per salvar vides però els que manen reben pressions de tot arreu i sobretot per aquells que des del darrere tenen més força que el mateix govern. Sembla que des de l’obscuritat, sense donar la cara, els amagats, aconsegueixen èxits en fer anar per un costat o altre als que surten cada dia a la televisió i han de donar resultats poc òptims dels nous contagis i l’increment de morts, i fer propaganda de les mesures sanitàries que emprenen i tiren endavant. Quan militars carregats de condecoracions i a algun d’ells se’ls escapa frases com “el soldado primero de España” observem els que els escoltem, del combat que ens parlen en termes de batalla militar, que “no pixen al test”. Volem solucions i no n’aporten.
Vull comprendre el difícil que resultarà per l’Estat sortir de l’atzucac actual; més difícil, sense dubte, que amb la crisi del 2008. Aquella era un problema de liquiditat econòmica quan tothom creia que com els diners mai s’acabarien
Sincerament crec, com a simple observador que ofereixo la meva opinió a les pàgines del diari, que els que manen haurien de prendre només la decisió de salvar vides i un cop tinguem el control sanitari cobert, ja s’ocuparien del tema econòmic, que és molt important, també, pel desenvolupament de la societat. Vull comprendre el difícil que resultarà per l’Estat sortir de l’atzucac actual; més difícil, sense dubte, que amb la crisi del 2008. Aquella era un problema de liquiditat econòmica quan tothom creia que com els diners mai s’acabarien, podíem endeutar-nos més i més i les fàbriques de produir bitllets podien continuar fabricant-ne sense aturador, construint edificis públics i privats, alguns dels quals totalment prescindibles i, per tant, malversant fortunes. En van sortir injectant milers de milions als bancs, fent petar les caixes catalanes que tanta incidència van tenir en el foment de la nostra economia, i com sempre, com manen els del darrere que mai se’ls veu la cara, van salvar sobretot Caixa Madrid, que proporcionalment era la més endeutada i la més bruta per dins. D’una tacada van matar caixes que havien finançat l’empresariat català amb els estalvis que recaptaven del món del treball i dels beneficis repartien l’obra social per beneficiar entitats sense ànim de lucre. L’economia es va aturar, milers de treballadors van anar a l’atur; moltes empreses quedaren arruïnades, els bancs no podien donar crèdits quan havien de cobrir principalment les insolvències de tanta construcció inútil que s’havia aixecat. Els pobres s’incrementaren, la classe mitjana quedava empobrida però els rics incrementaven les seves fortunes i als nous empleats se’ls abaixaven els sous, molts a la meitat del que cobraven abans de la crisi. Una hecatombe que ens va costar molt a sortir a la vegada que les desigualtats s’incrementaven. No serà aquesta experiència viscuda durant els deu darrers anys, l’haurà fet veure al president Pedro Sánchez que l’economia està per sobre de les vides humanes? O serà que els factòtums econòmics estatals, situats la majoria a Madrid, que segueixen dirigint els interessos de l’Estat pel darrere, no els interessava parar les seves construccions, els seus negocis, els seus treballadors i els seus ingressos?
Vet aquí que el principal focus víric el tenen concentrat a Madrid i el màxim que s’ha fet és decretar una alerta general però permetent activitats empresarials prescindibles. A Catalunya, que d’un n’hi do, tenim virus ben estès i concentrat al focus principal de la conca d’Òdena, el govern d’aquí va tancar amb forrellat tota activitat econòmica que no fos l’essencial. Acabada la primera mesura de confinament, s’ha de demanar permís al “gobierno” per eixamplar el tancament actual. A Pedro Sánchez li resulta difícil permetre-ho quan Madrid, el principal reducte pandèmic, i tan demanat pel president Torra que s’hauria hagut de tancar com també ho demana de tot el territori català, perquè rectificant hauria de donar la raó a “los independentistas insolidarios”. El president quedaria malament amb els que el pressionen pel darrere i que en l’anterior crisi salvaren Caixa Madrid, perquè era de Madrid, i ara pretenent una caiguda econòmica més lleu, alguns milers de contagiats i morts evitables, marxaran a l’altre món per raons econòmiques per no haver tingut en compte les humanitàries. I mentre els hospitals, sense haver previst el que podia passar, no disposen de materials de protecció pels seus sanitaris. Que cada lector jutgi per ell mateix; Salvem vides? O salvem l’economia de Madrid principalment?
