No és un tema estrictament ebrenc, de fet, potser aquí baix és on menys tenim aquest problema, simplement per una qüestió de densitat demogràfica. Parlo del dret a l’habitatge, d’allò tan bàsic i constitucional que és que tothom tingui un sostre digne on poder habitar. A l’Estat espanyol, Catalunya inclosa, això no és possible, i molta gent no té on arrecerar-se, tot i haver-hi nombrosos pisos buits i/o tapiats.
Però avui no vinc a parlar de bancs, constructores, persones sense sostre o activistes de la PAH, sinó de gent treballadora que ha trobat faena lluny de casa i es troba que no pot llogar un habitatge prop del seu lloc de treball perquè no n’hi ha o perquè els que hi ha s’ofereixen a uns preus tan estratosfèrics que és impossible que algú amb una nòmina més o menys normaleta pugui assumir-ne el cost.
N’explicaré un exemple que l’altre dia em va arribar a l’ànima: una mestra de Mallorca que treballa a Eivissa i que li oferien 600 euros per dormir a un sofà. Li resulta més barat anar i tornar cada dia amb avió. Visca la sostenibilitat.
Per no parlar d’aquelles zones de muntanya plenes de segones residències on els que hi van a treballar es troben que hi ha feina però no casa. Una dicotomia capciosa que els obliga a dormir a la furgoneta o al cotxe.
I no ens oblidem tampoc d’aquells que volen extraure el màxim benefici del seu segon o tercer habitatge llogant-lo per habitacions i així saltar-se el topall que imposa la llei. Potser la solució no és legislar, sinó recuperar el sentit comú i conscienciar al conjunt de la ciutadania que no tot s’hi val per fer negoci.