Per a aquest divendres tenia pensat d’escriure un “paper” (que és com Josep Pla anomenava els seus articles) sobre la literatura dedicada a la pandèmia, una diarrea oral, escrita i no diguem ja audiovisual que ens embafa de fa gairebé un any, quan, a mitjans de març, els grans poders mundials, normalment a l’ombra (és a dir, molt per sobre dels governs estatals, també dits “nacionals”), van decidir -en l’última, per ara, fase conspirativa que se’ls coneix- que havien d’acollonir el món (ja d’una forma definitiva i naturalment global) a través d’un virus que ningú, excepte ells, no sap com ha sorgit, d’on ha sorgit (se les ha carregat la Xina , que tampoc és cap orde carmelità) i com s’ha expandit de manera tan ràpida i publicitada per aquest mateix nostre món.
Bé, aquest “paper” -que pensava titular “Què queda per destruir?”- haurà de quedar, valgui la redundància, per a un altre dia. Per la següent raó:
Amb aquestes, el passat diumenge al vespre, que és quan acostumo a enviar aquests “papers” al Setmanari l’Ebre (el nostre New York Times del Sud), i després de dos dies d’intensa nevada, em truca el meu col·lega i amic Joaquim Roglan Llop (Barcelona, 1952) – jubilat i “retirat a l’Empordanet”, com es diu en la petita nota biogràfica dels seus “papers” al Diari de Tarragona-, amb parentesc directe, per via materna, procedent de Batea, terra, com se sap, de bons vins i on, justament, la pandèmia va fer alguns o bastants casos positius.
El cas és que, havent vist per TV3 el guirigall de la nevada a la Terra Alta, i especialment a Horta de Sant Joan (on aquests dies fa catorze anys vaig començar a instal·lar-me), el noi va pensar que potser m’hauria passat algun contratemps, què em sé jo: l’ensorrament del sostre de teula per efectes del pes de la neu, sota el qual, enmig d’alguns milers de llibres, escric aquests “papers” i altres beneiteries amb pretensió literària, o potser -i com a conseqüència- que m’hagués quedat colgat per l’allau de blancor celestial.
S’interessà pel meu estat físic (vaig dir-li que estava bé, sense entrar en detalls sobre òrgans concrets) i, és clar, educat com és, em preguntà si ja tenia caldor i coses de menjar, així com ara botifarres, pataques i els elements per fer un bon sofregit, posem per cas.
Vaig dir-li que sí, que tenia tot aquest fato i que, vivint sol de fa un temps, potser el que trobava a faltar era una mica de fruita d’estiu, però com que ara no és el temps, hauria d’esperar la temporada oportuna.
La darrera vegada que vaig veure Roglan va ser al seu refugi de l’Empordanet (no diré el nom perquè no se li acumulin les visites a la porta de casa), on vaig passar una estona divertida, amb bon dinar i beverris de matriu nòrdica. Això devia ser l’estiu del 2019, abans de la pandèmia, per la qual cosa ja tornaria a ser el moment del retrobament, cosa que vaig desitjar alhora que oferia el meu establiment per a una trobada semblant, si és que el ProciCat ens ho permet i no ho troba massa CompliCat.
Aviam. En qualsevol cas -homenot de llarga trajectòria periodística, que ha voltat la Ceca i la Meca i que ha conegut el bestiari humà més distingit, és a dir, més bohemi-, en Joaquim, que no pot acabar una conversa sense enfilar una banalitat intel·ligent, és a dir, contradictòria- se m’acomiada amb aquesta sentència, que mereixeria estar gravada en el lloc que ell prefereixi: “Bueno, nen, qualsevol cosa que necessitis no me la demanis”. Amb personatges així, per descomptat, és un goig sentir la necessitat de visitar-lo sovint a l’Empordanet, prop de l’ombra protectora, i ja ben polsosa, del mestre de Llofriu, que per Sant Jordi farà 40 anys que va morir.
