Jo també crec que la glòria és efímera. Si cal, que els ho preguntin a tots els personatges importants al llarg de la història. No cal remuntar-nos a èpoques de faraons, romans o grecs. Podem fer-ho a l’imperi espanyol, on mai es ponia el sol. Tot se’n va anar en orris i passaren de ser grans a fer riure per tot el món. Espanya va ser esclavista, imperialista i xovinista. Clar que al llarg de les seves dictadures i monarquies absolutes ens varen dir que són els descobridors d’un nou món, quan en realitat foren uns assassins i lladres de tresors d’aquella bona gent.
No vull furgar a la ferida del món hispànic, ara toca de més a prop. Vull parlar de pobles que han tingut la mà en Déu, encara que començaren al purgatori.
Als inicis dels anys 70 del segle passat, el règim del general Franco va decidir construir una central nuclear al petit poble d’Ascó i refrigerar el reactor atòmic amb aigua del riu Ebre. Les poques veus que protestaren varen ser ràpidament callades per la Guàrdia Civil. Deien els panxacontents de llavors que el cabal de l’Ebre era suficient per fer refrigerar el reactor.
L’equip de futbol amateur de la Cava anàrem a jugar contra un incipient futbol a la futura població atòmica.
No hi havia vestidors i ens canviarem a la sala de ball del poble, i vàrem jugar en un camp de grava en el qual un dels laterals tocava a la muntanya. El riu, el creuarem en barca, ja que el pont no estava construït.
Fa uns mesos vaig tornar, i vaig tenir una feinada per arribar al camp, millor dit, estadi de futbol. Ascó ha passat al llarg dels anys de ser un poble petit i de poca riquesa autòctona a convertir-se en una urbs rica i pròspera. El seu ajuntament disposa d’una brigada municipal que cap poble dels voltants, amb molts més habitants, pot tenir. Sense oblidar que tenen un equip de futbol al nivell de ciutats molt més grans.
Segons em varen contar algunes persones que han anat a viure a aquest poble, hi ha un gran nivell de vida.
Quan es construïa la central atòmica, un pastisser del poble o dels voltants va contar al meu pare que pastava 500 quilos diaris de farina, tot en peces petites, i que quan s’acabarien les obres ell marxaria amb el “paquet” fet. No vaig saber mai si va fugir o no.
A la mort del dictador els governs es varen preocupar de fer callar les veus discordants i la millor manera de fer-ho era “a cop de talonari”. Així, al llarg dels anys els ha anat tan bé que varen reclamar el cementiri de residus nuclears al seu terme. Varen pensar que això del perill era un conte, perquè al llarg d’aquests anys no ha passat res. Bo, que ens hem assabentat no hi ha hagut cap fuita de radioactivitat.
El més curiós és que aigües avall del riu, on no arriben els diners atòmics, ningú pensa en el perill ni diu res. Algú s’ha parat a pensar què passaria en una inundació del Delta quan l’aigua entraria als canals o pel freàtic del riu. Jo ho diré, durant quasi un segle no es podria conrear res a les terres deltaiques.
Però, com he dit, que la glòria no és per a sempre. El Govern vol acabar amb la Central d’Ascó els pròxims anys. Llavors, l’alcalde de la població ja demana, amb temps suficient, que alguna cosa haurà de fer el poder públic per compensar el poble. A mi no se m’ocorre res, només tornar a la realitat de ser una urbs que visqui de la seva gent i de la seva riquesa pròpia .
Així ho penso i així ho dic.
