Prendre la fresca, sortir a la fresca, parar la fresca, asseure’s a la fresca… Són moltes les expressions que s’utilitzen per a una pràctica estival en perill d’extinció.
Si penso en els estius de la meua infància, sens dubte em ve al cap el moment després de sopar: agafava la meua cadira menuda i sortia al carrer en la meua iaia per compartir un “moment slow” amb el veïnat.
Una trobada per compartir la millor temperatura del dia fent petar una mica la xerrada amb novetats i xafarderies, i és que aquella, era l’única “xarxa social” que existia.
Algú que sortia a passejar es podia quedar per compartir conversa, perquè de segur que algú li oferia una cadira. I així, si donaves un tomb pel poble, anaves veient diferents grups de veïns compartint una conversa reposada i tranquil·la. Moment que la canalla també aprofitava per a jugar durant la nit al carrer. I cap a la mitjanit a poc a poc les cadires anaven desapareixent dels portals de les cases per donar pas al repòs absolut de la nit.
Però amb el pas dels anys i la desaparició d’aquesta generació, també s’han perdut aquests retrobaments, tot i que encara, per sort, se’n troben alguns reductes fidels a la tradició. Les noves generacions, i m’incloc, hem canviat aquestes relacions socials i ho hem substituït per mirar la televisió, conversar a través del mòbil o sortir amb els amics a sopar. I d’aquesta manera ens coneixem i relacionem menys amb els nostres veïns i veïnes. Cap on ens porta la immediatesa de la societat actual? No ho sé, però el que és segur és que ens estem perdent aquells petits moments de repòs, de compartir, d’escoltar i de gaudir de les petites coses del dia a dia.
