SOS cultura (forestal)

Com a societat avançada i conscienciada que som (o al menys, aixina ens considerem), ens lamentem, indignem i fins i tot ens mobilitzem quan sentim que una part de la nostra cultura està en perill. Tant se val l’exemple. Una construcció en estat ruïnós, una tradició que ja ningú segueix ni coneix o una llengua que cada vegada s’utilitza menys.

Però com a societat rural i mediterrània, tenim una altra cultura que ens ha fet ser qui som a dia d’avui i que s’està perdent a marxes forçades en poques generacions sense que ningú faça massa cosa per impedir-ho. És la cultura forestal o, utilizant un terme que s’adapta millor a la realitat del nostre territori, la cultura agroforestal. Quan aneu al poble, a la casa dels iaios, mireu a vore de quin material són les bigues del teulat. O pregunteu on guardaven la llenya amb la qual s’escalfaven i cuinaven. La forca i el trill que decoren les parets (l’astral i el tronsador no estaran lluny) s’utilitzaven per a triar la palla del gra…i aquella cambra fosca del fons de l’entrada era el corral del matxo, que igual llaurava que estirava un carro ple de fusta. Durant moltíssimes generacions, la vida dels nostres avantpassats ha estat basada en la interacció harmoniosa amb la natura aprofitant els productes que el medi produeix i potenciant-los a través de la gestió.

A escala d’unitat geogràfica, hem passsat de tindre paisatges agroforestals, on es barrejaven zones de cultius amb masses forestals més o menys obertes, a tindre massissos amb una continuïtat forestal de milers d’hectàrees, sense espais oberts o de discontinuita

L’abandonament d’este model de vida, principalment durant la primera meitat del segle XX, ha suposat canvis en el territori…i en la societat. Per una banda, els ecosistemes que teníem fa 100 anys poc o res tenen a vore amb els que tenim ara. Les àrees cultivades de les zones de muntanya ara són, en la majoria dels casos, pinars jóvens amb poca riquesa d’espècies, densitats molt elevades i molt poc resistents als incendis forestals. Les zones que ja eren forestals, però estaven obertes perquè estaven pasturades pels ramats, ara són boscos tancats. A escala d’unitat geogràfica, hem passsat de tindre paisatges agroforestals, on es barrejaven zones de cultius amb masses forestals més o menys obertes, a tindre massissos amb una continuïtat forestal de milers d’hectàrees, sense espais oberts o de discontinuitat. I a més, estes masses forestals presenten càrregues de combustible molt elevades, on la vegetació té un excés de competència que li suposa un elevat estrès hídric, amb la conseqüent predisposció a cremar en cas d’incendi. Incendis que ja fa anys que els bombers ens diuen que estan fora de capacitat d’extinció. Això vol dir que l’objectiu del cos de bombers ja no és lluitar cos a cos amb el foc, sinó assumir la crema d’algun miler d’hectàrees per tal de salvar-ne la resta.

Per sort, la ciència i la tècnica posen a l’abast solucions a quasi tots els problemes. I este no n’és una excepció. L’estudi de la dinàmica dels ecosistemes i espècies i la selvicultura fan possible la gestió dels boscos aplicant en cada cas uns tractaments o altres, en funció dels objectius que vullguem aconseguir en cada cas, que venen reflectits en els corresponents instruments d’ordenació del territori. Estes actuacions consisteixen en modificar les estructures forestals existents aplicant tallades de més o menys intensitat, seleccionant quins arbres i de quines espècies es tallen i quins no. Al nostre territori, són escasos els exemples d’actuacions de gestió forestal que siguen rendibles econòmicament. Per això gran part de les vegades es fan amb l’ajuda d’una o altra administració. Esta gestió forestal activa aporta més beneficis que no són la fusta que es talla, que evidentment també s’ha de tindre en compte. Gestionant els boscos millorem el que es coneix com a serveis ecosistèmics. Són serveis que ens aporta el medi sense que nosaltres en siguem massa conscients. Per exemple, la gestió forestal fa augmentar la disponibilitat d’aigua blava, que és aquella que no aprofiten les plantes i per tant arriba fins als rius i aqüífers. Un recent informe elaborat pel CREAF diu que en comparació amb l’any 1994, la falta de gestió forestal ha disminuït la disponibilitat d’aigua blava en un 38% als boscos d’interior.  També influeix en la capacitat de les plantes per a fixar CO2. Els boscos de Catalunya capturen de mitjana un 17% menys de CO2 que fa 25 anys.

Com deia abans, no només ha canviat el territori. També ho ha fet la societat. Hem passat d’interactuar diàriament amb el medi a vore’l com una fotografia estàtica, inalterable i inamovible. Moltes de les actuacions de gestió forestal que es porten a terme per les diferents administracions o particulars (no oblidem que 3 de cada 4 hectàrees de terreny forestal a Catalunya són de propietat privada) es troben amb l’oposició frontal d’una part de la societat, cada vegada més urbana i urbanocèntrica, que ni coneix la dinàmica natural dels ecosistemes que l’envolten, ni fa res per a aprendre’n. No dubta, però, a titllar de brutalitat, en el millor dels casos, tota intervenció que supose tallar arbres en terreny forestal.

Vivim en un context de canvi climàtic evident, on els boscos i els paisatges que tindrem en el futur depenen del que fem (o deixem de fer) avui. Si no som capaços de mantindre uns boscos adaptats a les noves exigències climàtiques, dels quals nosaltres també ens beneficiem, bé siga amb fusta o amb aigua per a beure i aire per a respirar, la natura té mecanismes per a fer-ho per ella mateixa. En termes “naturals” un incendi forestal o una plaga d’escolítids és com un reset al router quan no funciona el wifi. Açò no funciona, doncs tornem a començar. Tenim els coneixements, la tecnologia i el que ens resta de cultura per a no resetejar.

Victor Gargallo Belles
Victor Gargallo Belles
enginyer tècnic forestal
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 3 = 13

Últimes notícies