El llibre La Pesta, d’Albert Camus, ha viscut un boom de vendes des que va començar la pandèmia. Té certa lògica. Si l’heu llegit podreu recordar que allò que expliquen aquelles pàgines evoca, de manera espantosament mil·limètrica, el que estem vivint des de fa més d’un any i mig: els estralls d’una epidèmia que causa centenars de morts cada dia i que desconcerta, atemoreix i angoixa una societat sencera; la propagació imparable d’una malaltia, la pesta, que farà que les autoritats imposen un sever aïllament i convertisquen Oran, el lloc on passen els fets, en una ciutat grisa, buida i freda.
Al llarg del llibre, Camus subratlla que, sovint, les epidèmies no són biològiques, sinó morals. Segons l’autor, en les situacions de crisi surt a la llum el pitjor de la societat: la insolidaritat, l’egoisme, la immaduresa o la irracionalitat, on perden els de sempre. Però Camus, un humanista gens cínic, no condemna els seus conciutadans i acaba defensant que durant aquestes espirals de desesperació i de dolor també surt a la llum el millor de la societat. En els últims fragments de l’obra, de fet, deixa escrita una frase concloent i, sobretot, conciliadora: “Hi ha en els homes més coses dignes d’admirar que de menyspreu”.
A mi m’agrada pensar sovint en aquestes paraules. M’agrada fer-ho, suposo, perquè me les crec. Fa uns dies feia un cafè amb el periodista i escriptor Xavier Gual, autor del llibre El món (no) és un lloc perillós. L’obra defensa bàsicament la idea que porta per títol. I és una reflexió que fa anys que comparteixo. Per feina, he viatjat a països amb contexts difícils –violència i pobresa, bàsicament– i sempre (sempre!) m’he trobat més (moltes més) persones disposades a ajudar-me que a complicar-me l’existència. Més persones dignes d’admirar que de menyspreu.
