“Una dona talla el penis a un home per evitar ser agredida sexualment”. Crec que no m’equivocaré si dic que és un dels titulars més llegits esta setmana arreu de Catalunya. I penso en la dona caminant cap a l’oficina de la policia local de Sant Andreu de la Barca per confessar, i com de costa amunt se li va haver de fer explicar tot allò per acabar detinguda. Però també m’envaeix la sensació que aquella nit va dormir bé, encara que fos a la garjola. En com, si no hagués pogut defensar-se, plourien sobre el seu cap les preguntes del jutge qüestionant si “es va resistir prou”. Perquè a les dones, quan ens agredeixen, ens violen i ens maten, se’ns pregunta això: si vam oposar prou resistència, si érem verges, quina hora era o com anàvem vestides.
Si més no, després de llegir cada dia com les violències masclistes se’ns emporten a grapats, i esperant que s’investigue el cas, que una dona haja de combatre sola al violador i, així i tot, acabe detinguda, ho considero un fracàs de la societat. Només cal entrar a la caverna de Twitter per veure com, tot i que són moltes qui la defensen, d’altres, la majoria “senyoros”, l’apunten amb el dit. “Culpable, culpable, culpable”, com els faria cridar la tia Lidia a les criades.
D’altres es pregunten què farien si es trobessen en la mateixa situació, però no ho poden saber si no ho han viscut. Perquè pot ser que, amb un rampell de valentia, fessen el que aquesta dona; o potser cridarien i ningú els sentiria; o empentarien l’agressor i este les mataria. O, possiblement, se’ls quedaria el cos paralitzat i les paraules se’ls hi encastarien a la gola. Potser el seu cap repetiria que no ha passat i no podrien explicar-ho fins d’aquí a 10 anys o mai de la vida. I cap opció és més valenta que l’altra, totes mereixen l’acompanyament i les cures de les altres. Però també és legítim que celebrem que una companya s’haja pogut defensar i que, amb l’exemple a la portada, potser alguns s’ho pensen abans d’actuar sense consentiment.
