Als països llatins d’Amèrica fan uns debats a les televisions (la majoria controlades pels governs) anomenats “mesa redonda”. Els ciutadans d’aquelles contrades, que son pobres però no tontos, diuen que aquestos debats, com que la taula és rodona, no fan només que fer voltes i no surt mai res en clar. A fi de comptes això es el que volen els dirigents, parlar i parlar i no treure’n l’aigua clara.
Aquesta moda ha arribat a Catalunya i a les nostres terres. Vàrem començar en una taula a la Sénia al Montsià; una taula de diàleg a la Generalitat per parlar amb el govern de Madrid i ara ens toca a nosaltres. En tota la bona voluntat han creat l’anomenada “taula de consens”. Per començar allí he vist polítics o representants de moltes tendències i, per tant, crec que és una “torre de Babel” on alguns arrimaran la brasa a la seva sardina o seguiren les directrius dels seus partits . Vaig aprendre fa molts anys que “si vols que una cosa no funcioni crea una comissió”. Aquesta era una degeneració del “divide y venceràs” dels anglesos.
Que ningú em malinterpreti, estic segur que totes les persones que estan en aquestes taules actuen de bona fe, tant representants d’entitats econòmiques com ajuntaments i altres polítics. Només desitjo que tinguin alguna cosa a aportar perquè a cada taula pertoquen tantes cadires com es vulguin posar i és necessari que els qui seguin puguin portar alguna cosa interessant. Ja començo a estar cansat de veure gent a les tertúlies que no fan mes que fer voltes a la taula sense sortir-ne.
No és ètic que els polítics es canvien els cromos i passen d’un lloc a un altre i sempre sense amollar la mamella. Ens varen dir que els consells comarcals substituirien les diputacions provincials, mentida podrida. Els partits envien els addictes de segona fila a la província i algun alcalde d’un poble de vi, que el seu nivell cultural està on està, arriba fins al parlament català. Ara un delegat passa al Consell i un regidor a Delegat. Total, canviem de moliner però no de molí.
A les primeres eleccions tardofranquistes (que s’anomenaven democràtiques) els de la “poca roba” deien que els que es dediquessin a la política havien de cobrar un sou, o només ho farien els rics. Es a dir viure de la política. Això era just però ara potser en fem un gra massa i els seus sous son desorbitats i alguns han fet de la política el seu modus vivendi.
El que vull dir es que hi han massa polítics/ques que no tenen ofici ni benefici, es a dir, no són paletes, llauners, pagesos, universitaris, etc. S’han assegut a una cadira, posen els colzes damunt de la taula i que passi el temps. Almenys alguna tertúlia porta alguna persona interessant i sap el que diu. L’altre dia vaig tenir molt de plaer d’escoltar el company advocat, i mestre on n’hi hagi, Antonio Faura Sanmartin.
La intervenció d’en Faura es va ajustar als criteris del gran jurista romà del segle I Quintilià. Les seves paraules varen ser breus, clares i amb veracitat. Va posar a cadascun dels polítics presents al seu lloc i sense desacreditar a ningú va aclarir que als llocs hi ha d’anar qui pugui aportar idees necessàries i sobretot treballar, no a veure qui la diu més grossa.
Que ningú interpreti les meves paraules com una critica general. Al meu poble diuen que al qui li pique que es rasque. La veritat és que la majoria de persones que es dediquen a la política és perquè les van a buscar i no tenen cap culpa d’intentar millorar la seva situació.
El pròxim dia, si la direcció del setmanari o accepta i l’autoritat també, parlarem de la nostra democràcia franquista.
