A cavall entre el nostre t’estimo i el te quiero castellà hi ha el ‘te estimo’ de ma iaia. Així signa els sobres que ens entrega mig d’amagat en dates assenyalades. Unes paraules que, encara que només les escrigui ella, són el símbol d’una generació, de les filles de les tantes famílies que després de la Guerra Civil van migrar a les terres ebrenques.
La iaia va arribar a Amposta quan li sobraven la meitat dels dits de la mà. Als nou va deixar l’escola; tocava treballar. Per això el seu ‘te estimo’ és la viva representació dels xiquets i xiquetes que van haver de buscar-se les garrofes per ajudar a portar un plat a taula, sabent que sovint era un per a tots.
Així i tot, si ara volgués escriure un currículum, d’aquests que molts emplenen amb pàgines i pàgines, ella no sabria molt bé què posar-hi: cosidora, mare, mestressa de casa…, si no tenim en compte que a l’esquena porta quatre naixements i moltes pèrdues, tot suportat sense dir ni una paraula. Jo mateixa canviaria algun dels meus pocs coneixements per saber la clau dels seus roscos i del coc de maçana.
Aquesta setmana ha bufat vuitanta-dos espelmes. De vegades diu que està cansada de la vida, d’altres s’agafa del bracet d’una amiga i s’apuntarien a tots els berenars del món. Per quan em faci falta, que tant de bo fos mai, guardo el premi d’haver pogut compartir les tardes més avorrides del món, que avui sé que eren màgia. Demano que un dia puguem saber estimar com tu ho fas.
I a tu, que m’estàs llegint, espero haver-te fet pensar, ni que sigui per un segon, en el teu iaio o iaia. Estiguin on estiguin, segur que reben la teva abraçada.
