Ma mare ha dedicat la seua vida professional a ser professora de català al Ramon Berenguer IV d’Amposta fins que, ara fa just set anys, es va jubilar, el mateix any en què va morir el meu pare. Ha sigut, és i serà una persona excel·lent, carregada de bondat.
Aquell va ser un any complicat; complicat en personalment i professionalment. El més dur va ser el primer any de la pèrdua. Tancava els ulls i veia el meu pare pels carrers, el vivia en l’olor de les fulles d’olivera i la sansa dels molins. Va ser un any dur, no havia entropessat mai a la vida, i tot ens va caure damunt, aquell 2013, als de casa.
Durant aquella època de dilema existencial, amb el meu fill vam viure una relació pare fill molt bonica. Parcs infantils, biblioteques, excursions, partits de futbol, platja, bous, cuina, Tibidabo…; bons records, alguns fets costum, com la pizza dels dijous, que porto a dins i que em donen molta pau quan hi penso i que, espero, li portin, a ell també, de gran, quan miri enrere, a la infància, a la pàtria.
Amb el món del bou em va passar una cosa curiosament sorprenent. Veníem de gaudir d’una dècada de correbous, amb embolats, capllaçats, tardes, entrades i alguna matinada a Terres de l’Ebre, Castelló, Terol i València i, tot era tan recent…; i l’hòstia va ser tan forta que, passats uns mesos, em vaig abraçar a les ganes de tornar, em va envair el sentiment i vaig fer servir el bou com a motor.
Li dec molt, al bou, em va abrigar i em va donar escalf quan el fred sortia de dins. Vaig trobar-hi la llum per no resignar-me a acceptar que la vida, a vegades, t’atropella i et passa per damunt, i tu et rendeixes i llavors ja l’has cagat. El meu fil, que és tot bondat, i el món del bou, principalment, em van donar els motius per tirar avant, per no abaixar el cap.
No entenc la gent que vol imposar una prohibició a la festa dels bous. Em representen aquells conquistadors que van arribar a Amèrica bandera en mà a salvar als salvatges que allí vivien perquè la seua veritat era la bona. Segurament perquè “ninguna bandera me pone carne de gallina, ninguna bandera me pone de pie”.
Com pot ser que una festa de la que es fan nou mil actuacions a França, nou mil a València i mil cinc-centes a Aragó, és a dir, vint mil espectacles a la perifèria de Catalunya on, a més, hi ha espectacle cruent, només sigui maltractament animal aquí, a Catalunya, amb quatre-cents espectacles i una mitjana de tres o quatre actuacions per animal? És hipocresia pura i dura.
Penso que a Catalunya pesa massa la bandera espanyola que li van imposar al bou durant el franquisme i que tots els partits utilitzen amb interessos propis. Tan dolenta és la falta d’ètica del progressisme amb el bou com els mítings de les dretes a les places de bous entrant a cavall com el Cid Campeador. Enfronten i radicalitzen i així ens va.
“Temps era temps, quan jo era un vailet i el pare em va ensenyar d’on soc. I ara em guardaré, agafaré aquest sentiment i el tindré sempre dins del meu cor. Seré fort, seré fort dins el meu cor”.
Perquè la meva bandera és la família, perquè el meu onze de setembre és el bou.
