Després d’un temps d’interinatge, temps que se’ns ha fet llarg i feixuc, les eleccions del passat 7 de març han posat fi, sortosament, a aquest període buit i, en certa manera, grotesc.
El mandat Bartomeu va acabar de mala manera i ja comença a “fer escola” això que els presidents del Barça no puguin marxar tranquil·lament a casa sense que, al seu darrere no hi hagi soroll, de vegades, massa soroll.
El Barça del 2015 “ho va guanyar tot”, cinc anys després, tot i els “brots verds” que s’albiren, estem més a prop de reeditar un any en blanc que no pas de dignificar la temporada assolint algun títol més enllà de la copa del rei que, en temps magres, teníem per “una competició menor”.
Hem arribat fins aquí com a conseqüència d’una gestió inexplicable de l’anterior junta directiva presidida, pel que sembla de forma molt presidencialista, per Josep M. Bartomeu, responsable d’una manera de fer i de gestionar prou allunyada del que la complexitat d’una institució com el Barça necessita.
El Barça és una entitat polièdrica i la seva gestió va, al meu entendre, més enllà del l’àmbit esportiu. No és “debades” que ens definim i reconeixem com “més que un club”, una definició difícil d’entendre per a qui no coneix la història del Barça ni la vinculació de la nostra entitat amb la història del país en els temps, no tan allunyats, en els quals la samarreta blaugrana era quelcom més que una samarreta d’un equip de futbol.
Es veritat que eren altres temps i altres les circumstàncies, tot i això, encara avui aquesta peculiaritat es veu reafirmada en el fet de ser una entitat en la qual els socis i les sòcies en tenim la principal i darrera paraula. No és cap comitè d’empresa, ni cap gerent, ni cap grup inversor qui tria o treu president. Com s’ha vist, i tant de bo sigui per molts anys, hem estat nosaltres les sòcies i el socis els qui hem escollit el qui serà el nostre president durant els propers anys. No gaires equips de la lliga espanyola poden presumir d’aquest fet, i són ben pocs els clubs capdavanters que, a nivell mundial, estiguin en paregudes circumstàncies. Això, però, en un món tan mercantilitzat, no deixa de ser una “anomalia” que caldria preservar.
Cada vegada més els diners, els guanys i beneficis estan al darrere de la gestió de clubs i entitats esportives que han vist en l’esport, i, en el futbol en concret, una manera de “fer negoci”. I sovint això es degut a una visió volgudament parcial i “desenfocada” del fet esportiu i, en concret, del fet de ser una entitat esportiva vinculada amb un país, barri, ciutat o territori. El tema social i els negocis sempre han estat barallats.
El Barça ha de competir, i no sempre amb equitat, amb aquestes realitats sovint “desnaturalitzades” per la participació de grups inversors o, àdhuc, de països que amb els seus petrodòlars han convertit les competicions esportives en una aposta financera, quan no en una manera de netejar la seva deteriorada imatge. Aquesta, però, és bàsicament una competència econòmica que té la seva importància a l’hora d’acudir al “mercat”, a l’hora de fitxar jugadors i jugadores. És per aquest motiu que, el fet que això sigui així, fa del tot necessari el rigor en la gestió econòmica que no sembla haguem practicat. Hem viscut instal·lats en la dinàmica de molts. El “viure al dia” ha fet que aquesta pandèmia ens hagi acabat buidant el calaix perquè les despeses, entre aquestes la coneguda “massa salarial”, s’han menjat uns guanys que no han arribat. Era previsible?, una cosa és evident, els “experts i ben pagats” gestors i administradors del club no ho han sabut entreveure, han actuat com a simples aficionats de l’economia domèstica. Caldrà, per tant, mitjançant una rigorosa i independent auditoria veure quin és l’estat real de les finances del club i esbrinar si, com deia un exdirectiu, algú ha posat la mà al calaix.
El tema esportiu, sobretot en el que pertoca al primer equip de futbol, és una altra pedra a la sabata. Gestionar una plantilla com la del Barça, Madrid, Bayern, Liverpool, PSG, Manchester, etc, no és gens fàcil. Els jugadors, en aquests equips, viuen en una realitat paral·lela, el seu és un altre món. El món real el retroben, normalment, quan deixen de ser el que són ara, i, sovint aquest aterrar al món real no els resulta fàcil. En els darrers anys el joc del Barça ha anat perdent frescor, espurna, s’ha “descafeïnat”. Només petits “llampecs” de genialitat de Messi ens han despertat de l’avorriment d’un joc massa pla, massa monòton i previsible. Els fitxatges fets a cop de talonari i sense un criteri clar no han revertit aquesta dinàmica de crisi de joc. La, fins ara, absència de confiança en la Masia ha desvirtuat un pla de formació que tenia, i, potser encara té, un clar objectiu: nodrir el primer equip de jugadors “fets i formats a casa”. La volatilitat d’entrenadors i responsables esportius i les seves prou diferents maneres d’entendre el joc comportaren una desconnexió entre el vestidor i els tècnics, un vestidor que, per altra banda, no sempre ha mostrat la millor de les actituds i compromís amb el club.
Veient-ho d’aquesta manera, pensava i penso que la millor aposta per redreçar la nau del Barça era la candidatura de Victor Font i és la que vaig votar com a soci. La seva proposta em semblava més treballada, més madura i més d’acord amb les necessitats de present i de futur del club. En canvi, la proposta guanyadora de Joan Laporta em semblava més improvisada, presidencialista i amb un cert regust a “más de lo mismo”.
Hi ha, però, altres maneres de veure les coses, d’entendre el club i la seva gestió, metodologies diferents amb un mateix propòsit: el millor per al Barça.
Els resultats de la votació d’aquest passat 7 de març, han estat clars, els socis i sòcies del Barça hem dit la nostra: Joan Laporta 30.184 vots (54,28%), Victor Font 16.679 vots (29,99%), Antoni Freixa 4.769 vots (8,58%). Ja no hi ha candidats, hi ha un president que és el de tots i totes i a qui cal desitjar tota la sort i encert en la gestió del club a fi de redreçar un camí que fa pujada i gens fàcil de transitar. Si, com diu el nostre himne, “tots units fem força” això serà més fàcil i assolible. Visca el Barça!
