Quan érem petits desitjàvem fer-nos grans per ser els bombers i metges que somiàvem. L’enunciat d’una activitat de classe deia “escriu com et veus als trenta anys”. Tots innocents, escrivíem respostes que rondaven alguna frase tipus “estaré casada, tindré dos fills, una casa amb jardí i piscina i treballaré”. Deixant de banda el matrimoni, els fills i la casa (donant per fet que cada tema donaria per escriure un article sencer), ens centrarem a parlar de la feina.
LinkedIn, InfoJobs o fer-se un portfolio: els primers passos a fer quan has acabat -o no- els estudis. Ens plantem amb vint-i-dos anys davant d’un món que assegura que “la gent jove no vol treballar”. No hi fem cas perquè què saben ells, de què volem; i ens disposem a trucar a portes, enviar correus i aplicar a ofertes per internet. La nostra sorpresa arriba quan els requisits dels llocs de feina ens impossibiliten poder ser ni tan sols candidats.
“Ser estudiant”, és a dir, contractar-nos a través de convenis amb els centres educatius per pagar-nos com a estudiants en pràctiques; per tant, amb sous miserables. “Tenir mínim tres anys d’experiència en el sector”, acabem de passar els últims anys de les nostres vides estudiant a temps complet perquè les universitats, cada cop més, ens dificulten treballar simultàniament, i encara es dona per fet que hem de portar mínim tres anys treballant.
Resulta que amb aquestes premisses ens veiem obligats a escollir entre dos camins. El primer: acceptar una feina on ens pagaran uns ‘eurets’ (cent, dos-cents, tres-cents?) al mes per treballar les mateixes hores i amb les mateixes responsabilitats que un company. En altres paraules vindria a ser sinònim de ser explotats laboralment i menysprear la feina que, permeteu-me afirmar, hem après a fer molt bé. Però bé, quin remei, almenys “estarem treballant de lo nostre”.
N’hi haurà d’altres que potser necessitarem guanyar un sou que ens permeti pagar-nos un lloguer (si és que hem tingut la sort que els pares ens hagin ajudat fins ara) i haurem de renunciar a la feina que hauria d’impulsar les nostres carreres professionals per treballar a un supermercat, una botiga de roba o una gasolinera. Tot reconeixent, però, que cada ocupació té el seu valor i que la dignitat de la feina no es mesura pel seu títol.
I és en aquest punt que ens adonem que no som nosaltres els qui no volem treballar. Que estudiar un cicle, dues carreres o tres màsters no ens permetrà tenir treball més ràpid que qui no haurà estudiat. Perquè la famosa titulitis no ens servirà de res si no tenim al costat professionals que ens formen, empreses que confien en nosaltres ni persones que valoren el nostre temps i la nostra feina. En definitiva, una societat que aposte per nosaltres.