HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catTurbulències en la nova governança post-democràtica

Turbulències en la nova governança post-democràtica

Emmanuel Macron ha aconseguit ser reelegit President, però tot seguit ha perdut mes de 100 diputats a les eleccions legislatives, una cosa que no li havia passat a cap president francès en 34 anys. Això no vol dir que no pugui governar, però posa de manifest les febleses del seu projecte de governabilitat.

A França, els partits tradicionals havien abandonat  les seves bases electorals, deixant el terreny lliure. La dreta republicana va abandonar les seves arrels ideològiques, derivades del cristianisme, és a dir, la col·laboració de classes dins d’una estructura social jerarquitzada, i va adoptar actituds que han estat descrites com a “respecte pels econòmicament forts, menyspreu pels econòmicament febles, amor pels diners i foment de la desigualtat”. El resultat ha estat que els seus votants els han abandonat.

L’esquerra socialista, per la seva banda, es va convertir en un partit de funcionaris i càrrecs públics que, a diferencia dels seus votants, estaven protegits dels efectes negatius de la globalització perquè cobraven del pressupost públic. D’aquesta manera van trencar els llaços amb els obrers i les classes populars, tant des d’un punt de vista econòmic com ideològic. Ara s’han quedat sols.

El 2017 Macron va decidir presentar una plataforma per captar vots en l’espai que els partits tradicionals havien abandonat, a dreta i esquerra, i li va sortir be. Com a resultat de la iniciativa de Macron hem pogut veure a França, a escala nacional, cap on van les noves formes de governar en l’anomenada “post-democràcia”.

Segons Guy Hermet, autor de ‘El invierno de la democràcia. Auge y decadència del gobierno del pueblo” (2007), el que ell anomena el ‘Nou Règim’ post-democràtic te dos nivells: un nivell superior, el de la “governança”, format majoritàriament per gent no elegida, que s’ocupa de les orientacions econòmiques, socials i polítiques d’abast nacional o global; i un altre nivell inferior, local o regional, de ‘democràcia participativa’, on hi ha els representants de la societat civil, un terreny que se li cedeix al populisme.

Aquest sistema de governança va instaurar-se primer a nivell internacional. Georg Corm a ‘Nuevo gobierno del mundo’ (2010) descriu aquest sistema de governança econòmica internacional, format per xarxes piramidals, en les que predominen organismes con el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i els Bancs Centrals (que han escapat en bona part al control democràtic), unes xarxes gestionades des dels estats majors de les institucions internacionals, amb el suport de fòrums i ‘think tanks’ i la cobertura dels grans mitjans internacionals de comunicació econòmica, tot coronat per organismes com el G8 i el G20.

A nivell internacional, aquest sistema de governança, que ja estava afectat per la crisi del 2008 i la pandèmia, ara està en crisi per l’atac de Rússia a Ucraïna, les sancions econòmiques i el desafiament de la Xina a l’hegemonia nord-americana. A tot això cal afegir els països que estan mirant d’escapar al domini occidental. S’estan gestant canvis en l’ordre mundial.

A nivell dels Estats, fenòmens com la pujada dels populismes de dreta i d’esquerra o les presidències de gent com Trump o Bolsonaro, han posat de manifest que el nivell “inferior” de la governació, el nivell abandonat al populisme, està assaltant el nivell “superior”. Tenim una crisi en el model imperant de la governança “post-democràtica”.

Què ha passat per a que tinguem una democràcia dividida en dos nivells? Ho explica Emmanuel Todd a ‘Después de la democracia’ (2008): als anys 1960 van començar a augmentar els estudiants en els nivells mitjans i superiors, i ara les societats occidentals van camí de tenir un 10% de gent amb educació “elemental”, un 60% amb educació “mitjana” i un 30% de gent amb educació “superior”. L’alfabetització de tota la població  va possibilitar l’arribada de les democràcies modernes, però ara la divisió educativa les està dividint, com a mínim, en dos nivells.

Todd destaca que mai en la història de la humanitat havia existit una massa tan gran de gent amb estudis superiors. Sempre havien estat una ínfima minoria. És un fenomen social nou que ningú sap on ens portarà. Actualment aquesta classe cultural i educada es prou nombrosa per a viure entre els seus, una mica allunyada dels altres. Així es creen les condicions per a la fragmentació social.

El problema és que el nivell més alt, als anys 1990, va començar a desentendre’s de les classes mitjanes i populars. Ho va anunciar Christopher Lasch a ‘La Rebelión de las Elites y la traición a la democracia’ (1994). Del 30% amb educació superior hi ha entre un 5% i un 10% que, a més, tenen també una posició dominant  en l’estrura econòmica. Aquests, i especialment l’1% superior, són els que se’n van desentendre de les societats de que formaven part posant als “mercats” (és a dir, a ells) per sobre de tot.

El resultat és que s’ha esmicolat el “cos polític”, la comunitat de ciutadans que comparteixen el dret col·lectiu a governar-se a sí mateixos. En aquestes noves circumstàncies, la democràcia clàssica ja no funciona be, com podem veure tots els dies.

Bernard Marín, a ‘Los principios del gobierno representativo’ (1997) assenyala que la democràcia, en realitat, s’ha definit sempre pels seus principals instruments de govern, que són dos, el principi de representació i la regla majoritària. Per un costat, la representació implica la delegació obligatòria de la capacitat de decidir. Per l’altre costat, la regla de la majoria es basa en la ficció de que hi pot haver una “voluntat general”, una ficció que no impedeix que les minories continuïn sostenint les seves posicions i tampoc no assegura que la majoria realment tingui raó.

A França, el moviment de les Armilles Grogues rebutjava les decisions polítiques: per exemple que el govern graves el dièsel d’aquells que es veien obligats a utilitzar el cotxe per anar a treballar o fer compres i no graves el querosè què permet a les classes altes agafar l’avió. D’altra banda, rebutjaven tota representació i fins i tot qualsevol delegació de la capacitat de decisió: volien ser consultats directament. No se sentien representats.

Ja que la democràcia te problemes, alguns s’han atrevit, com explica Guy Hermet, a anar cap a la “post-democràcia”. Són els hereus la revolució conservadora de Reagan i Thatcher. Aquesta corrent, a través de les teories de l’elecció pública, ha donat lloc al que es denomina “governança”, una nova paraula per a indicar que no els hi agradaven les anteriors formes democràtiques de govern.

En la governança l’Estat ja no ocupa la posició dominant, sinó que hi ha una concertació entre agents públics i privats. Els Estats passen a tenir el paper regulador, en unes societats cada cop més fragmentades i dividides. I la gestió es fa amb experts i agents privats, que ningú no ha votat.

La governança, al parer d’Hermet, te aspectes negatius, ja que prescindeix de bona part dels controls i equilibris del sistema democràtic.  Però te també aspectes positius, com el fet que, en la seva gestió, hi hagi un nivell de consultes permanents i directes que va més enllà del que solen fer els polítics electes.

El model de governança a dalt i populisme a baix està en crisi perquè la pressió populista va pujant per l’estructura social. Les destrosses econòmiques conseqüència d’haver portat  les polítiques lliurecanvistes més lluny del que era raonable, acompanyades per les retallades a l’Estat del Benestar, van afectar primer als obrers i pagesos, ara està afectant a les classes mitjanes, i ja es comença a notar entre els fills de les classes altes amb menys riquesa acumulada. Com adverteix Todd, el reduït grup dels econòmicament més poderosos, entre un 5% i un 10% de la població, serà molt vulnerable si perd el suport de la classe mitjana alta, que representa la resta, fins al 30% amb estudis superiors, i que viu de sous de professors, funcionaris, etc.

Todd, en l’obra citada, creu que parlar de governança és una manera púdica de referir-se a un sistema que tendeix a ser, en el fons, autoritari. Però pensa que, en el cas d’Europa, es pot girar com un calcetí fent que les institucions europees incorporin formes institucionals democràtiques. Llavors Europa podria donar de si tot el que encara porta a dins.

Frédéric Sawicki, coautor de ‘La fin des partis?’ (2020) sosté que els partits polítics no  desapareixeran com a conseqüència de les dificultats actuals de la democràcia, sinó que es veuran abocats a transformar-se en profunditat. Perquè són els partits polítics, les associacions o els sindicats, els que poden “federar” les diferents demandes que es fan des de diversos sectors socials, donar-los-hi forma i incloure-les en un projecte col·lectiu de govern. Això requereix que recuperin el seu arrelament social. Els partits han de tornar a ser llocs de debat i formació, de reflexió i acció, recalca. Les Armilles Grogues van proposar mesures per modificar les formes de representació política i Sawicki aporta algunes idees sobre com fer-ho.

Un problema afegit és que l’ordre de la governança internacional està saltant pels aires. En un món multipolar, si el repte més important és l’ascensió de Xina, la governança occidental té un problema afegit: és un mètode de govern que treballa a curt termini, que s’orienta a evitar problemes, però no gestiona be a llarg termini, no s’anticipa al futur. I en això Xina ens guanya de carrer. Caldrà revitalitzar l’Estat per millorar la governança, amb un Estat modernitzat (Mariana Mazzucato, El Estado emprendedor, 2011), que ja no serà el problema, com ens intentava fer creure Reagan, sinó part de la solució.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 1 =

Últimes notícies