Aquesta setmana es compleix un any d’ençà que es va detectar la primera persona amb coronavirus a la RSTE (Regió Sanitària Terres de l’Ebre). En concret, el dia 10 de març es va confirmar el primer cas, i un any després la pandèmia continua sent una amenaça per les nostres vides, tot i que cada cop més controlada, i tothom tenim clar que no podem abaixar la guàrdia, ni ens podem relaxar perquè vivim en un estat de calma tensa permanent.
El primer que vull fer amb aquest escrit és mostrar tot l’escalf per les persones que han perdut éssers estimats, que han patit i/o estan patint els efectes d’aquesta pandèmia en el sentit més ampli. Com sempre dic, darrere dels números hi ha persones i famílies on l’impacte ha estat inimaginable. Des d’aquí, tot l’acompanyament i reconeixement per l’esforç del dia a dia.
Recordo aquells dies de finals de febrer on ja s’havien confirmat els primers casos a Catalunya i ens vam començar a preparar com a territori. Eren moments d’incertesa, el desconeixement ens envaïa, teníem la responsabilitat de gestionar una pandèmia de la qual en sabíem ben poc i estava tot per escriure. Molts matins, a les reunions amb els companys i companyes d’altres regions sanitàries, quan els sentia explicar la situació, les llàgrimes em queien, però calia ser forta. Com a responsable de Salut al territori vaig tenir clar que, fos el que fos el que ens venia, ho havíem de gestionar i afrontar tots plegats: tothom era important, era hora de remar tots en la mateixa direcció i al sistema de salut del territori ens havíem d’organitzar com un tot, perquè quan sumem ens multipliquem per donar resposta a les necessitats de les persones.
Sabíem que necessitaríem llits, sobretot de crítics, i per això vam consensuar un pla de contingència territorial que va permetre organitzar-se i donar resposta coordinada transformant els recursos de què disposàvem. En aquest sentit, vull agrair sincerament tota la implicació dels equips directius del territori. Poso alguns exemples: l’hospital de referència al territori, l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta, va convertir paritoris en UCI i també les sales de reanimació; es va traslladar tota l’activitat maternoinfantil a la Clínica Terres de l’Ebre i l’activitat quirúrgica urgent de traumatologia a l’Hospital Comarcal de Móra d’Ebre; i vam buscar espais addicionals per si ens calien com l’antiga residència de gent gran d’Amposta.
A més teníem la responsabilitat de protegir als professionals. Recordo l’espera de les comandes d’EPI’s, de com vam convertir la seu del CatSalut en un magatzem improvisat on vam centralitzar les donacions. Aprofito per fer un profund agraïment a totes les persones i empreses que ens van contactar per aportar allò que tenien i com ho subministràvem quan algun centre ho necessitava. Vam rebre des d’EPI’s fins a menús de restaurants i molts missatges d’ànims i agraïment que vam fer arribar als professionals.
Amb emoció recordo els aplaudiments diaris de les 20h, tota una mostra de reconeixement de la ciutadania cap a uns professionals que van haver de transformar-se, d’adaptar-se i buscar alternatives com la telemedicina per atendre a les persones de forma diferent i tan segura com fóra possible.
L’impacte de les imatges dels professionals sanitaris amb les EPI’s, el primer cas a les Terres de l’Ebre, la primera pèrdua, el tancament d’escoles i universitats, el decret d’alarma,
el confinament domiciliari, les experiències colpidores de persones que no podien visitar o acompanyar els seus ser estimats, pacients que només es podien comunicar mitjançant les tecnologies, els carrers buits, la coordinació de la gestió de la pandèmia a les residències de gent gran… són moments i fets que mai oblidarem!
A la primera onada vam ser la primera regió sanitària a desescalar i a recuperar l’anomenada nova normalitat. Pensàvem que ja estava llest, que arribava l’estiu i marxaríem de vacances… i el virus també! Però, malauradament, va venir una segona onada, i posteriorment una tercera amb molta més intensitat. I, amb la coordinació de tots els proveïdors de salut, arribaren nous esforços per trobar eines i recursos per ajudar als professionals a donar la millor resposta tant a les necessitats covid com a les no covid. Hem augmentat el nombre de llits de crítics, hem habilitat noves estructures com la nova unitat de semicrítics i l’ampliació d’urgències de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta, les noves unitats habilitades tant a l’Hospital de la Santa Creu de Jesús com a l’Hospital Comarcal d’Amposta, i els mòduls annexos als Centres d’Atenció Primària.
No és fàcil resumir de forma breu un any farcit de tantes experiències que han marcat les nostres vides per sempre. Han estat claus la coordinació interdepartamental del Govern, la implicació del món local -Ajuntaments i Consells Comarcals-, i la qualitat humana i tècnica demostrada per totes i tots els professionals de la salut.
Som davant una crisi sanitària, social i econòmica mai vista ni esperada per ningú. Aquesta pandèmia ha estat tot un repte en majúscules que ens ha canviat a tots la vida, la forma de relacionar-nos, i ens ha robat les abraçades i moltes vides. Ara ens trobem amb una evolució de les dades epidemiològiques favorables, amb una disminució de la pressió assistencial, però encara amb una UCI tensada. No podem ni devem abaixar la guàrdia, no podem córrer… hem de seguir sent prudents. L’arribada de la campanya de vacunació és una gran notícia, com la llum al final del túnel.
Ens hem transformat com a societat, la majoria de la ciutadania ho ha entès i ha seguit les recomanacions que se li feia, assumint tots els sacrificis per difícils que fossin, però també hem transformat el sistema sanitari públic per donar la millor resposta a les persones, a les que hem d’intentar cuidar i acompanyar en aquests moments tan complicats.
I, ho vull reiterar les vegades que calgui, els professionals sanitaris han estat els veritables protagonistes que ho han donat tot i ho segueixen fent després d’un any de feina incansable, d’esforços, d’entrega, d’implicació, d’experiències de transformació vital amb un fort impacte emocional. Han estat, són i seran un veritable exemple per a tota la societat.
Per això, amb la convicció i seguretat que sortirem reforçats com a territori, només em brolla de l’ànima una paraula: GRÀCIES!
