HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catUn desig bufant les espelmes

Un desig bufant les espelmes

Vaig fer-me periodista perquè m’agrada escriure. No vaig inscriure’m a la facultat, em temo, amb l’ànim de fer cròniques parlamentàries o avaluar la prima de risc, sinó seguint els batecs d’una íntima pulsió que obeïa més a un desig personal que a una convicció professional. Cap al 2009, amb l’esclat de la crisi econòmica, vaig debutar al Setmanari l’Ebre fent unes pràctiques l’estiu abans de començar la universitat. Després, hi escriuria de forma professional. Aquestes pàgines on ara la tinta de la impremta reposa en les meues pensades paraules són unes de molt conegudes, d’estimades.

Que el periodisme viu en un estat de permanent crisi ja no és notícia. Malgrat que el periodisme és precisament ara més necessari que mai, sembla que és mal moment per ser periodista. No voldria avui parlar de la precarietat, del futur del paper, de l’intrusisme professional i un llarg etcètera. Durant un aniversari celebrem el present i el passat, haver arribat fins aquí, i abracem el futur amb esperança. Bé que quan fem anys ens felicitem i no ens acovardim per les angoixes i lluites diàries.

Avui m’adreço als que ens vam atrevir a dedicar-nos al bonic ofici de contar històries i que, malgrat estar ferit, potser de per vida, encara no ha perdut l’alè. Avui apel·lo a aquest alè i em trec el barret davant de tots els meus companys de professió, que fan jornades maratonianes, que sofreixen pressions a diari, que porten els seus fills petits a rodes de premsa i que segueixen al peu del canó malgrat uns sous ridículs i el dubte de si deixar-ho estar i dedicar-se a una altra cosa. Avui homenatjo modestament aquestes persones, els periodistes de les Terres de l’Ebre, molts dels quals han passat per aquestes pàgines per oferir una informació feta des del territori i amb la visió dels que coneixen la realitat i les seues complexitats.

Els periodistes solament demanem poder dedicar-nos a la nostra professió d’una forma digna i que no siga per convicció, vocació o pura militància, igual que la d’un metge que, fora de guàrdia, atén un moribund. No sé quina és la fórmula, quina és la taula de salvació per sobreviure a la tempesta; sols espero que la societat siga conscient que l’extinció del nostre ofici amenaçaria la supervivència de la pròpia democràcia i convertiria la vida de qualsevol en una existència més pobra i, per suposat, molt menys lliure. Si el Setmanari l’Ebre em permet també bufar les espelmes del número 1.000, jo ja sé quin desig demanar.

Marina Pallas
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

70 + = 73

Últimes notícies