He vist la proposta del Museu de Tortosa, per col·laborar amb els Di-llums d’Arts al Forn, i em sembla perfecte: reflexionar sobre l’obra d’un dels nostres artistes, que sempre ha compartit el seu ideari i la seva pràctica amb tothom.
Quant a opinar sobre alguna de les seves obres, “quien esté limpio de culpa que tire la primera piedra”, jo no m’hi veig amb cor. Tothom fem el que podem quan pintem.
Puc afirmar que Albert Fabà, per a mi, és un referent d’il·lusió per millorar el món per mitjà de la bona pràctica política. Ell sempre ha tingut el desig d’opinar d’una manera vehement de com calia que la relació entre les persones fora d’igualtat, solidaritat i llibertat.
Personalment recordo i puc donar testimoni que quan jo, de xiquet, vaig començar a compartir les classes de l’Escola d’Art de Tortosa, al Palau dels Barons de Purroy, al carrer de Mercaders, i l’edifici constava de la planta soterrani (antigues corralisses), Albert Fabà hi tenia, allí baix, el magatzem de les pintures. La seva feina diària fou pintar cases, pisos, etc.
Al pis principal tenia els locals l’Escola d’Art. Al fons, al pati interior, la secció femenina ensenyava a ballar la jota tortosina. Als pisos de dalt, el sastre Mortimer hi va tenir unes sales, i més amunt, una golfa, immensa, que Albert utilitzava per pintar (estudi creatiu).
Per tant el professor de l’Escola, el senyor Llop, als més grans ens va donar la possibilitat de pintar els primers bodegons del natural, tot i que teníem un problema: si fèiem una composició amb fruites, atesos els nostres recursos d’encaix, quan teníem l’obra a mitja pintura les fruites, estaven pansides i tenien un altre color.
Per tant, vàrem pensar que una idea seria que Albert ens donés uns pots de pintura buits i fer bodegons amb aquests estris, que tenien la seva dificultat: primer, eren cilindres i de diversos colors…; però podíem estar dos setmanes encaixant que no passava res.
Més tard, uns quants anys més avant, atès que el Cercle Artístic ens posava en contacte, a tots els que practicàvem la pintura a la ciutat i pobles veïns, joves, menys joves i grans, aquesta coincidència ens va fer adonar que, a part d’exposar el que fèiem quan podíem, calia fer pràctica de la pintura al natural. Els més joves baixàvem a l’Ampolla, i, passejant passejant, a pintar a Cap Roig, quatre colors, dos blaus, un verd i el roig de la terra.
Però ens calia fer figura humana, és fonamental, i aquí entra Albert Fabà. Ell ens obrí el seu estudi i, una nit de cada setmana, tots a pintar figura, a la seva golfa tronada, però útil. El model: nosaltres mateixos.
Aconseguir un model o una model era somniar truites. Tots teníem la mateixa voluntat, el senyor Joan Antó, Santiago Carbó, Roberto Escoda, Albert Fabà, i els més joves, Ferran Vilás, Agustí Forrné, Ferran Chavarria, Lluís Montagut, Maria Cinta Sabaté… Perdoneu si no recordo tothom!
El senyor Antó ens portava un collitor amb ametlles, figues, anous… pinyolets, com ell en deia. I a l’estiu, un meló, que l’acompanyàvem amb galera.
Poques aquarel·les he fet. Alguna en vaig fer, de la mà del mestre de l’aiguada Antó.
I tota això gràcies a l’Albert Fabà, el nostre jove de 93 anys, que mai ha perdut il·lusió per crear un món més just, dins de la utopia d’una revolta permanent, i així són les seves pintures, el testimoni constant de la recerca de una societat més justa, gràcies a la pràctica de la creació artística i la fe en la cultura.
