Poques coses hi ha més contradictòriament entranyables que el silenci d’un nen encaixat en la remor de la multitud que espera els Reis Mags d’Orient.
A Tivenys, entre el riu i la serra de Cardó, que no és zona de pas si no s’hi va, aquesta remor es converteix en sarabastall. Metàl·lic com el silenci, però xivarri al cap i a la fi. La vespra màgica de Reis, els infants corren pels carrers arrossegant “petrolieres”, una eina rudimentària feta amb pots i llaunes units amb un cordill. “Com que Tivenys està una mica amagat, cal que tots els xiquets i xiquetes surtin al carrer a fer soroll perquè [els Reis] no passen de llarg i deixen els seus regals”, explicaven Sisco Piñol i Carlos Marqués en un article al bloc Històries de Tivenys.
No és una tradició exclusiva d’aquest poble del Baix Ebre, ja que també es fa -o s’ha fet en algun moment- a municipis del Priorat i el Baix Camp; del Matarranya, com la Fresneda (s’hi arrosseguen calderons), o del País Valencià, com Alcàntera de Xúquer (també s’anomenen “petrolieres”), segons el portal de festes populars Festes.org. La mainada del país ha ideat estratègies variades per atraure els Reis cap a la seua població la nit del 5 al 6 de gener. En altres llocs es porten fanalets de paper o torxes amb espècies aromàtiques. Però el cas sorollós de Tivenys sembla singularment exclusiu a les Terres de l’Ebre, juntament amb la Ràpita, que en els darrers anys ha fet esforços per recuperar la tradició de rebre els Reis arrossegant llaunes. A Tivenys, la “petroliera” es converteix durant hores en un apèndix dels infants. Quan ja tenen les joguines a les mans, cal vetllar perquè les llaunes facen cap al contenidor groc.
La tradició és tan antiga que en un reportatge publicat fa dos anys a l‘edició en paper del Setmanari L’EBRE, dos de les persones més velles del poble (Juanito Carles, que aleshores tenia gairebé 97 anys i que ha mort recentment, i Pepeta Beltran, que en tenia 104 i encara viu), explicaven que ho havien vist tota la vida i que no sabien quan es va començar a implantar. Ni ben bé per què exactament, tot i que admeten que, naturalment, és per cridar l’atenció de Ses Majestats.
Ara, la major part de “petrolieres” són de pots de conserva cilíndrics i llaunes de refresc. Juanito recordava que quan ell era menut s’usaven poals trencats, restes de dipòsits i el que convingués. “Pocs pots d’olives”, ironitzava. Eren temps de pocs envasos i pocs petits luxes. La qüestió era fer soroll. Pepeta, lúcida tot i l’edat, també recordava que buscaven pots “perquè el pare els foradés i fer tot aquell rebombori!”. Explicava que aleshores, als Reis, no els veien arribar al poble, com ara. Constataven que hi passaven perquè el pinso que deixaven a la finestra la nit del 5 havia desaparegut l’endemà i perquè els deixaven alguna cosa. No ben bé joguets. “Algun ‘endergo’”, matisava Juanito, a qui feia l’efecte que durant uns anys les “petrolieres” van deixar de sonar.
Ara, però, s’ha reimpulsat la tradició des de fa temps i sovint és l’avi o l’àvia qui fa la “petroliera” per als néts. Piñol i Marqués en proposaven fins i tot un concurs: a la més bonica, a la més llarga. En tot cas, tot i que algunes són prou llargues, molta gent del poble sosté que res tenen a veure amb les que s’arrossegaven fa unes dècades, quan es feien unes andròmines que s’havien de conduir entre diversos xiquets i xiquetes per poder passar bé pels cantons i que no s’enganxessen. Siga com siga, l’objectiu de fer prou soroll s’ha anat assolint perquè els Reis no han faltat encara mai a la cita.
