Passar en pocs dies de les trinxeres de Donetsk a recollir taronges al Montsià no és una cosa que el soldat Oleksander Voloschchuk, Shasha, hagués previst. Però la seua dona, Oksana, des d’Amposta, va tramitar la documentació necessària davant el Govern d’Ucraïna per a acreditar que el seu marit té tres filles menors d’edat i que li fa més falta al seu costat que no pas al front de guerra. Sasha no ho té clar del tot. “Aquí [Amposta] hi tinc la família, i estic molt content d’haver-los retrobat, però a Ucraïna hi he dixat els companys, amb qui fa dos anys que lluito contra els russos. D’alguna manera també són la meua família”. Dixar l’adrenalina del combat per la tranquil·litat amb la dona i les filles està sent més difícil del que s’imaginava. Oleksander Voluschchuk té 40 anys i és sergent de la Brigada d’Assalt Número 5 de l’exèrcit d’Ucraïna. El Govern li ha donat un permís per a atendre a la família, refugiada de la guerra a Amposta des que va esclatar el conflicte, ara fa dos anys, però no dubta que haurà de tornar al front en algun moment.
Parlem amb Oleksander al seu pis d’Amposta, on va arribar poc abans de Nadal. La seua dona treballa en una bugaderia industrial de Tortosa i les seues filles estan escolaritzades al municipi. Myroslava, la gran, fa 4t d’ESO a l’Institut de Tecnificació i recorda la nit en què va arribar el seu pare. “Era de matinada, feia dos anys que no el veia, i pensava que somiava desperta. Vaig obrir els ulls, el vaig mirar i em vaig tornar a adormir”. La germana petita, de 5 anys, va de braç en braç mentre mostra un domini envejable del català. La mare se la mira i diu que prompte farà més temps que viu a Catalunya que no pas a Ucraïna.
L’inici de la invasió russa
La guerra no és nova per a Oleksander. Va participar en diverses missions l’any 2015 a Luhansk. Amb la cronificació del conflicte a l’est d’Ucraïna, va dixar l’exèrcit per a tornar al seu poble, Khocheva, un municipi de poc més de 150 habitants situat al nord del país, a mitja hora en cotxe de Chernobil i a una hora de Kíiv. Recorda perfectament com, d’un dia per a l’altre, es va despertar amb el poble ocupat pels russos. “Va passar durant els primers dies de la invasió. Avançaven en columna dirigint-se cap a Kíiv. A mi, i a molts altres homes, ens van despullar davant la família per a buscar algun indici, un tatuatge o el que fos, que em tornés sospitós de pertànyer a l’exèrcit. Vam salvar la vida encara no sé com. Ens vam amagar en un soterrani fins que vaig poder treure les noies i enviar-les fora del país. Amb la família lluny d’aquell caos, vaig tornar a posar-me l’uniforme i em vaig reincorporar a l’exèrcit”.
Sasha ens mostra diverses fotografies vestit de soldat. Amb l’uniforme de camuflatge blanc, d’hivern, una altra posat enmig del cràter provocat per un míssil rus i una tercera amb un grup de soldats. “Aquí estic amb els companys durant la instrucció”. La imatge és del primer mes del conflicte i els uniformes es veuen nous, impecables, lluny encara de la pólvora i del fang de la trinxera.
Record pels amics morts
Oleksander se posa seriós i assenyala els seus companys a la foto. “D’estos, ja només en quedem quatre. Han anat caient en les diferents batalles”. La missió del sergent Voluschchuk, i la dels seus companys de batalló, és fer incursions en poblacions ocupades per l’enemic. “Som els primers a entrar, mirem d’identificar el nombre de soldats, els espais que ocupen, geolocalitzem la informació i la subministrem a l’exèrcit. Llavors ells decidixen la resposta”. La seua posició dins l’exèrcit fa que el seu perfil, i el del seu equip, siga vulnerable i que sovint implique baixes. Diu que ha participat en batalles sagnants a Bakhmut, Mayorsk, Klishchivka, Gorlivka i Ivaniske, a la regió de Donetsk.
Wagner, els més temuts
Parlem de l’evolució del conflicte, del futur, del que encara desconeixem. “No sabeu res del que ha passat. No només vosaltres sinó a la mateixa Ucraïna. La gent del país no coneix la realitat. I potser és millor que siga així. Però ja se sabrà. I serà terrible”. Oleksander diu que ara, amb la tranquil·litat d’estar a més de 3.000 km de la guerra, és quan l’horror de la guerra es torna més real. “Totes les nits són iguals. El que he vist no es pot oblidar. Els metges ho anomenen estrès posttraumàtic. No tinc cap ferida al cos, però dins del meu cap tot va molt de pressa”. Diu que els combats més intensos han sigut contra els mercenaris de Wagner. “Allò no es pot explicar. Aquella gent anava drogada perquè si no, no s’entén. Avançaven sense aturador, en missions suïcides. No tenien cap classe de respecte per la vida”.
Fer presoners o disparar
I quan tens l’enemic al davant, què et passa pel cap? Al final són soldats com tu, que complixen ordres. Oleksander talla la pregunta de cop. “Mira, si m’hagués fet algun plantejament d’este tipus, si hagués dubtat, si hagués pensat en qui era aquell home que m’apuntava o m’hagués dixat emportar per l’emoció del moment, no estaríem parlant ara mateix. Faria temps que jo seria mort. Quan tinc l’enemic al davant la meua obligació és fer-lo presoner o, si no puc, abatre’l. Res més”. El militar recorda els seus companys i el procés pel qual ha passat quan han mort. “És tot molt estrany. Convius amb ells a totes hores, tens una relació molt estreta. I en un no res passes d’estar parlant amb un company a evacuar-lo mort penjat a l’esquena”.
Oksana, la dona de Sasha, ens explica que demà passat se’n va, amb la seua filla gran, cap a Ucraïna. “Fa dos anys que no veig els meus pares i el meu germà. Ja sé que és perillós, però necessito veure’ls”. Oleksander se quedarà les dos pròximes setmanes fent de pare i mare de les dos petites. “Encara no sé acostumar-me a esta vida. Quan vaig arribar a Amposta, vaig posar-me a collir taronges. Anava amb una colla i allò em distreia. Però no vaig poder continuar. No sé què estava fent”.
Futur incert
Sasha es queixa que té molt de temps lliure i que això l’obliga a pensar massa. El futur? “És difícil de preveure. No sabem quant durarà esta guerra ni què faré quan acabe. La meua família està aquí però ho tenim tot a Ucraïna. I a mi em necessiten aquí, però també allà”.
La guerra que no s’acaba
El passat 24 de febrer se van complir els dos primers anys de la invasió russa d’Ucraïna. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, amb una àmplia cobertura informativa. Però els corresponsals ja han tornat. I la guerra continua.
Alguns refugiats, esgotats de l’exili, han decidit arriscar-se i tornar a Ucraïna. Altres, la majoria, continuen a casa nostra. La diàspora està formada per dones, gent gran i infants. Els homes tenen prohibit sortir del país; uns estan lluitant, al front, altres esperant a ser cridats per a incorporar-s’hi, a mesura que el nombre d’efectius va minvant i els cementeris se van fent grans.
Mentrestant, el soldat Voluschchuk sospesa el seu futur a mitjà termini, dividit entre la família i els companys que sobreviuen al front.
