Sempre hem sentit a dir, i segur que nosaltres ho hem dit alguna vegada, que unes eleccions o una votació és la “festa de la democràcia”. Sí, ja se que a partir de l’1 d’octubre del 2017 aquesta expressió va canviar de sentit, però tot i així deixeu-me usar-la per començar l’article.
Aquesta “festa”, en principi, ho ha estat per a tots. Per als que tenen edat de votar i per als que no la tenen encara, però així van adquirint cultura democràtica. Una necessitat cada vegada més clara si veiem com a l’entorn proper i també menys proper, només cal recordar l’assalt al Capitoli dels EUA a Washington per part de grups ultres, ens avisa que no podem baixar la guàrdia. Un fet que, si fa una any algú l’hagués relatat, li hauríem dit que s’havia begut l’enteniment.
Tant els fets del 2017 com els recents de la setmana passada als EUA ens han de servir com d’avís per a tenir en compte que un vot, o votar, progressivament no significa el mateix que havia significat fa una dècada. El valor que se li atorga des del punt de vista polític i social no és el mateix que fins ara. Amb independència dels resultats d’unes eleccions, si sí ja sé que això ja ha passat i passarà moltes vegades, cada vegada hi ha més grups amb més força per menystenir el que una majoria decideix que vol. En aquest sentit, els politòlegs i els sociòlegs ens dirien que ja fa temps que es parla de la necessitat de redefinir i repensar els models polítics actuals. De fet Toni Cruanyes, ja el 2013, va publicar un assaig que va titular “Un antídot contra l’extrema dreta” i que vist ara en perspectiva era premonitori. Tristament premonitori perquè una gran part de les seves tesis ara ja són una realitat.
Però, més enllà del que està passant al món i la coincidència en alguns fets geogràficament distants, estareu d’acord amb mi que aquestes darreres setmanes el tema de les eleccions al Parlament de Catalunya han superat en actualitat qualsevol altra notícia, inclosa la incidència de la pandèmia. Això no passava des de feia mesos.
Tot i la infoxicació mediàtica us he de confessar que estic entre perduda i perplexa … i a mesura que s’apropa el dia 14 de febrer una mica indignada per com evoluciona tot plegat. Si en aquest context he d’explicar el sentit del títol de l’article en realitat hauria de fer dues preguntes i no només una. Quant val un vot? Val la vida?
Hi ha un sector de partits que m’orientarien a contestar a la primera pregunta. La meva resposta seria que vist tot el que està passant ben poca cosa. Això em podria fer pensar que no cal ni anar a votar. Però, és que si he de contestar a la segona pregunta la resposta seria que no es mereixen que anem a votar.
Disculpeu-me que sigui tan maximalista. Per a perfilar una mica les meues dues respostes m’explicaré.
Anar a votar s’hi ha d’anar sempre, per inversemblant que ens sembli la pregunta o el motiu. D’una altra manera, no tenim (o no hauríem de tenir) cap dret a queixar-nos. No votar significa que donem per bo qualsevol resultat i no estic d’acord que suposa un càstig. Suposa defugir de les nostres responsabilitats com a ciutadà o ciutadana d’una democràcia. En aquest sentit, he de dir, que sigui quin sigui l’acord final sobre el dia de les eleccions no hem de deixar de votar.
Respecte a la segona resposta, i donades les circumstàncies d’emergència sanitària del moment actual, la veritat és que em costa més trobar-hi una justificació fàcil.
En primer lloc, perquè no puc entendre que els interessos partidistes (legals) passin per davant d’assegurar el benestar de la població. En segon lloc, perquè per molt que la petició d’ajornament o la legislació vigent diguin una cosa o una altra, l’interès i el benestar comú ha de prevaler per damunt de tot i de tots. No ens referim a un grup de ciutadans o ciutadanes específic. Ens referim a tot el país. En tercer lloc, perquè ni els hospitals, ni els personal sanitari, es mereixen que tornem a tensar la situació després de l’onada gegant que s’ha produït a conseqüència del nostre comportament durant les festes de Nadal. Per últim, i no menys important, perquè tots els responsables públics, quan dic tots és tots, haurien de treballar exclusivament per salvaguardar i assegurar el benestar comú. Amb independència de si fer ara les eleccions o retardar-les suposa que la intenció de vot augmenta o disminueix.
Si tots aquests arguments que acabo d’exposar no són suficients per aturar aquesta bogeria hem de tenir en compte, també, a totes aquelles persones que seran sabedores que han donat positiu al test uns dies abans del 14F i no tindran garantit el seu dret a vot perquè ja no hi seran a temps per votar per correu. O aquelles altres que no s’atreviran a sortir de casa per por del contagi o les que estaran obligades a formar part de les meses electorals i hauran d’assumir que estaran exposades al contacte amb centenars i/o milers de persones. On és el respecte als drets fonamentals? i la veritable cultura democràtica?
Tot el que us exposo avui va adreçat a totes i tots, però especialment als que teniu responsabilitats públiques i possibilitat i capacitat de fer sentir la vostra veu i “imposar” d’una o altra manera els vostres principis … que segur que teniu. Per a la ciutadania, en general, només cal dir que l’única cosa que no hem de fer és deixar d’anar a votar. Si finalment hem de fer les eleccions el dia 14F, votem per correu, sortim de casa, prenem totes les mesures que siguin necessàries, prenem paciència si hi ha cues i hem d’esperar, respectem totes les normes… i emetem el nostre vot amb sensatesa i orientat a aconseguir que el nostre país cada dia sigui millor i més lliure.
