Dijous 23 de febrer, vaig llegir al Diari la propera unió de les dues unitats de cirurgia toràcica dels hospitals Universitaris Joan XXIII de Tarragona i Sant Joan de Reus en un únic servei que donarà assistència a tota la Catalunya Sud.
Sense cap mena de dubte és una molt bona nova per als ciutadans, per als professionals de la salut, per a la docència i la recerca i també per a la credibilitat de gestors i polítics que l’han fet possible. Aquest acord ajudarà a millorar la qualitat i fer més atractiu treballar en els nostres hospitals.
El Servei Conjunt de Cirurgia Toràcica (SCCT) comporta la unificació funcional dels seus integrants, l’aprofitament dels recursos materials i, el que és més important, l’ampliació de la cartera de serveis, la qual cosa permetrà la resolució de casos les 24 hores del dia de tots els dies de l’any. No serà necessari desplaçar a Barcelona, com passava fins ara, els malalts que havien sofert un traumatisme toràcic greu, fora d’horari de vuit del matí a cinc de la tarda.
Amb aquesta mesura es busca una millora en la qualitat de les prestacions. Tothom sap que la col·laboració entre professionals afavoreix els bons resultats i que la pràctica fa mestres. Això no vol dir que abans els tractaments es fessin malament, els resultats eren de qualitat, però insuficients.
L’hospital Joan XXIII va gaudir des de principis dels anys 70 del segle passat, d’un gran especialista en Cirurgia Toràcica, Joan Vañó Rufà que, format a França, va tornar a la seva Tarragona natal per a treballar-hi. Tots els que l’hem conegut sabem de la seva vàlua professional i dels seus bons resultats.
També l’hospital universitari Sant Joan de Reus va incorporar al ben fer en aquesta especialitat al Dr. Eduard Baeta Capellera.
Tot el que s’ha fet fins ara ha estat correcte, però el nou servei, amb més dotació de personal, podrà augmentar la cartera de serveis, cosa que, sense dubte representa una millora assistencial substancial.
L’any 2003, sota la direcció del Pla Director d’Oncologia a Catalunya i l’Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques, es va publicar un informe tècnic titulat “Hi ha nivells assistencials en cirurgia oncològica? Els que més fan, ho fan millor?”
Es va revisar la cirurgia feta als malalts de càncer als hospitals de Catalunya i es van treure conclusions molt interessants:
Teníem variabilitat en la pràctica clínica alta.
Molts hospitals feien procediments complexos sense tenir-ne l’hàbit recomanable.
En general l’expertesa dels centres millorava els resultats, però el fer més cassos no era necessàriament una garantia de bona praxis.
Els nostre resultats eren inferiors als millors de la literatura. Només érem excel·lents, en la cirurgia del fetge.
L’estudi acabava amb unes recomanacions:
Apropar el diagnòstic, tractament i seguiment tant com es pogués al domicili del malalt, sempre que no minvés la qualitat.
Potenciar l’especialització dels cirurgians i concentrar en pocs hospitals els casos complexos i poc freqüents.
Generar sistemes d’informació per a disposar d’indicadors de qualitat que ens permetessin analitzar el funcionament de l’assistència.
Desenvolupar guies de pràctica clínica per a disminuir la variabilitat terapèutica observada i garantir l’equitat dels tractaments correctes, independentment del lloc de residència del malalt.
En resum, instaurar una política de transparència informativa.
Aquest informe amb les seves recomanacions no va provocar un canvi immediat en la presa de decisions polítiques ni en el comportament d’institucions i professionals. El coneixement científic per si sol mai té prou força per fer-ho. Els canvis importants a les societats necessiten temps. Calia un canvi cultural i un exemple d’aquesta afirmació el podem veure en l’hàbit de fumar. L’any 1978 vaig començar a treballar a l’hospital Joan XXIII, els fumadors teníem el mal costum de fer-ho a qualsevol àrea del centre, passadissos, consultes externes i fins i tot algú entrava a les habitacions dels malalts amb el cigarro puro fumejant. En aquell temps els efectes indesitjables del tabac ja eren ben coneguts, no se n’ha descobert cap de nou. Ha estat necessari temps perquè avui la majoria de metges no fumi i sigui impensable encendre una cigarreta a l’hospital, a les cases dels amics i fins i tot, a la pròpia. Amb el tabac, hem fet “un canvi cultural”.
Han passat 20 anys des d’aquell informe d’avaluació i recomanacions organitzatives. El naixement del nou servei de cirurgia Toràcica obre la porta a l’esperança.
La gent de casa nostra hem d’exigir equitat davant la malaltia i disposar dels serveis la complexitat i freqüència dels quals permetin garantir la qualitat de la prestació.
De mica en mica s’omple la pica.
