EDITORIAL // El govern es va entestar l’estiu del 2010 a aprovar la llei de vegueries tot i ser conscient per força, just després de l’agressiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que quedava automàticament en paper mullat. Segurament l’executiu tripartit va pensar que pagava la pena posar-hi una llavor, però el temps ha demostrat que no pagava la pena tantes discussions de campanar sobre capitalitats, identitats i límits territorials.
Deu anys després, el no-res. Literalment. La vegueria de les Terres de l’Ebre, probablement el projecte concret que més requeria una llei que el fes possible pel caràcter poc discutible i poc qüestionable de la integritat territorial i política del territori, continua sent una iniciativa tan inviable com la vegueria del Penedès aprovada set anys després d’aquella llei de vegueries que no ha fructificat. És a dir, encara hem continuat introduint canvis a una llei de vegueries congelada i sense efecte ni viabilitat, que a les Terres de l’Ebre només ha pogut generar fins ara frustració.
És obvi que, com reivindica el delegat del Govern, Xavier Pallarès, la descentralització del Govern a través de les seues delegacions territorials s’ha acabat de consolidar durant este segle i ho ha fet seguint el model territorial veguerial, però això no resta impotència a la llei de vegueries del 2010.
El cas, de fet, és que no s’ha pogut desplegar en cap mesura una reordenació a la qual també havia de contribuir l’estroncada llei de governs locals i que no estava pensada tant per a reeestructurar el govern nacional català com per a fixar un model de gestió política territorial i local estable, pensat per a donar cobertura de forma ordenada i lògica, sense superposicions ni duplicitats ni problemes endèmics de finançament, a tots els serveis de proximitat que requerix una societat extraordinàriament canviant. No hi ha hagut desplegament de la llei de vegueries ni nova llei de governs locals, perquè ho impedixen tant cotilles derivades de la legislació orgànica estatal com el terratrèmol polític permanent instal·lat a Catalunya, però és que tampoc no hi ha debat al respecte.
Alguns polítics repetixen que cal prioritzar “els problemes” dels ciutadans, de vegades obviant que establir una fórmula duradora per a detectar, enfocar i abordar estos problemes forma part de la solució.
