Quan el 2016 Artur Mas va fer “un pas al costat” per facilitar que la CUP l’envies a la “paperera de la història”, molta gent es va sentir trista i enfadada però es va reservar forces per evitar la decepció.
Ara Artur Mas trenca un llarg silenci per anunciar que plega del primer pla de la política i es queda al PDeCAT , partit que ell va “fundar” o almenys va ajudar a néixer. Es mostra trist, enfadat i decebut. Amb això connecta amb el sentiment transversal de molta gent, si bé no connecta tant amb la concreta decisió. És la seva particular decisió.
Crec que és precipitat voler fer una valoració del que ha significat el pas d’Artur Mas per la política. Podem, però, afirmar del president Mas que ha deixat petjada, forta petjada.
Avui podem fer petits apunts de com han viscut alguns el seu itinerari i les seves aportacions. Tant des del punt de vista de “partit” o “partits” com des de el punt de vista de país.
Parlem de l’home que va ser president amb CiU, va “liderar” la fundació del PDeCAT, va fer possible JuntsxSí i va treballar per JuntsxCat.
Parlem del president que va gestionar la crisi del 2008, va desafiar l´Estat posant-se al davant del major moviment democràtic i popular que ha viscut Catalunya en un segle. La dreta no li perdona haver-ho fet, l’esquerra espanyola no li tolera haver-los pres el lideratge de la protesta i contràriament al que predicaven el 15-M, obligat a fer pública la forta implicació tant del PSOE com de Podemos-Comuns amb el règim del 78, amb totes les hipoteques i conseqüències.
Des de el punt de vista partidista Mas s’ha equivocat amb totes les grans decisions: La convocatòria d’eleccions amb el famós i pactat “President posi les urnes”, la fi de CiU i el mal gestionat traspàs de CDC amb el naixement d’un nou partit amb el nom i contingut canviat per un congrés que no va saber controlar. El famós pas al costat, cedint a les pretensions de la CUP sense cobrar cap peatge polític ni traspàs ideològic. Una posterior gestió reclamant unitat mentre el seu entorn liberal i moderat ha acabat fundant fins a quatre partits, tots reclamant la seva figura i trajectòria.
Des del punt de vista de país la cosa canvia, segons ho mirin unionistes, catalanistes, demòcrates o estatistes. Convindrem que va saber tensar la corda i generar una dinàmica que va posar l’Estat en una difícil tessitura. Va dur les forces catalanistes a una exitosa reformulació entorn a una idea de “dret a decidir”. Va ser l’artífex d’una momentània unitat estratègica que va desembocar amb la important victòria de l’1 d’Oct. Moment en què es va fer palesa la veritable naturalesa “conservadora i poc democràtica” d’un règim, el del 78, corcat pels poders econòmics, judicials, policials, polítics i territorials personalitzats en un rei proper a les tesis de Vox i avalador d’un Estat per sobre del drets del ciutadans.
Ell no hauria fet la declaració unilateral d‘independència. No especulo, ho ha manifestat. No sabrem mai com hauria gestionat la victòria de l’1 d’Octubre. Vista la trajectòria, poder hauria sacrificat el partit i salvat la institució. No ho sabrem mai.
La seva cruïlla avui és difícil i sembla del tot possible que en nom del pragmatisme i el “sacrifici per la unitat” torni a fer política, acabi renunciant a les banderes que va avalar i al dret a decidir que va abanderar, per fer un viatge a cap lloc. Esperem que no, prompte ho sabrem.
Amb tots els seus, nostres errors i els seus indubtables encerts, avui vull expressar el meu respecte pel President Mas i el seu difícil i en molts aspectes fructífer lideratge. Que la inspiració i la sort l’acompanyin.
Fins sempre Artur.
