EDITORIAL // El temporal Glòria va constatar ara fa més d’un any una amenaça que ja no poden negar ni els propers al negacionisme i que ja s’ha repetit més d’un cop que podria convertir els habitants del delta de l’Ebre en els primers refugiats climàtics d’Europa si no s’hi fa res amb una certa urgència. El Delta arrossega massa dècades d’inacció davant de la subsidència persistent i la regressió i l’avenç del mar com a conseqüència del canvi climàtic. I al Delta hi ha un ecosistema natural i socioeconòmic a preservar que ja hi era abans de la construcció dels embassaments que s’han quedat bona part dels sediments i que, per tant, han tingut un impacte ambiental que ningú no va preveure quan es van construir i ningú no ha incorporat a la regulació de la conca, tot i que fa anys que els efectes són inqüestionablement perniciosos.
L’emergència fa que siguen necessàries accions imminents -com la mobilització de sorres des dels pocs punts excedentaris de la costa deltaica- per a abordar ferides que no poden esperar a la recuperació del trànsit sedimentari, però l’emergència no està renyida amb el debat serè i amb la necessitat d’aprofitar una oportunitat d’or d’arribar a un consens perdurable i transcendental per a salvar el Delta.
La primera versió del Pla de protecció del delta de l’Ebre presentat a finals d’any pel Ministeri per a la Transició Ecològica ha estat motiu d’una forta controvèrsia i probablement no ha atès les necessitats que el territori considera més bàsiques o immediates. Però fins i tot els agents més bel·ligerants hi reconeixen un punt d’inflexió. Per primera vegada hi ha públicament enfocat un problema de país -Catalunya- i d’Estat en relació a la supervivència d’una de les principals zones humides de la Mediterrània. Per primer cop hi ha un Pla damunt de la taula. Un Pla en construcció, els redactors del qual ara han de fer una faena complexa per a intentar fer compatibles les necessitats ecològiques amb altres interessos públics i privats en favor de la conservació d’un territori que no es pot permetre fer gaires passos enrere, però sí que ha d’estar disposat a adaptar-se, en alguna mesura, a una nova situació.
En este context, cal fer una apel·lació amb majúscules al sentit de l’equilibri del govern estatal, de la Generalitat, dels ajuntaments, dels regants i de la resta de sectors productius, dels ecologistes. És el moment de dixar de banda els conflictes polítics i d’interessos -entre la Generalitat o alguns ajuntaments i l’Estat, entre els regants i els conservacionistes- i d’assolir en els propers mesos un consens tècnic que siga ferm com un dic de contenció i que permeta definir una estratègia a mitjà i llarg termini que no quede exposada als vaivens de la política. Perquè una cosa és defensar-se i l’altra abonar-se als discursos de màxima confrontació per una qüestió de rèdit polític. Cal aprofitar que per primera vegada l’Estat s’ha avingut a abordar un problema que ha desatès durant massa temps de forma irresponsable i cal esprémer entre tots una ocasió històrica.
