La nostra societat, sostinguda per un consum massiu de combustibles fòssils, s’enfronta a dos límits: l’esgotament d’aquests recursos i els efectes sobre el clima. Comencem a notar aquests límits: falta gasoil perquè el petroli que s’extreu ja no és de prou qualitat, no es produeixen tants d’adobs a partir del gas, etc. D’altra banda, un estudi dels anells dels arbres ha revelat que Europa ja s’està assecant.
Vaclav Smil, enginyer especialista en energia i medi ambient, autor de ‘Energia y Civilización. Una Historia’ (2017), estima que, al nivell de consum actual, les reserves de carbó durarien uns 120 anys, i les de petroli i gas uns 50 anys. Tal vegada, però 50 anys no són gaire temps per fer una transició energètica completa.
El problema és que la passada dècada ja vam arribar al sostre de l’extracció de petroli (el ‘peak oil’). Extreure’l és ara més difícil (cal pressió interna per fer-lo sortir) i l’extracció disminueix amb certa rapidesa. A més, sovint les estimacions de reserves estan sobredimensionades: les companyies extractives ho fan per tal de mantenir el preu de les seves accions a la borsa. Des de 2014 les companyies de petroli han reduït dràsticament la recerca de nous jaciments perquè tan sols obtenien pèrdues. S’han introduït molts succedanis del petroli de qualitat (per exemple, bitúmens combinats amb gas natural), però tot ha estat molt costós i els resultats no són prou bons.
Segons Antonio Turiel, físic i matemàtic del Consell Superior d’Investigacions Científiques i autor de ‘Petrocalipsis” (2020), tenim, a més, altres problemes. Alguns dels subministradors principals de gas natural ja han arribat al seu sostre. Així que l’insuficient proveïment de gas s’anirà deixant sentir. L’urani també decau, i ràpidament, raó per la qual les noves centrals de fissió, petites i més segures, en les que Smil posava algunes esperances, no serien tampoc de gran ajuda. Fins i tot el carbó està evolucionant pitjor del que s’esperava. I l’escassetat d’energia porta a l’escassetat de tota classe de materials. Com ara els xips o alguns metalls clau.
Roberto Bermejo, a ‘Manual para una economia sostenible’ (2011), explica que, històricament, civilitzacions que semblaven molt sòlides col·lapsen de manera inesperada. Es deu a que es van fent més complexes per tal d’anar resolen els seus problemes, i en fer-ho consumeixen cada cop més recursos naturals, fins que sobrepassen els seus límits, i cauen.
Turiel, que acaba de publicar ‘El otoño de la civilización’ (2022), conclou que “hem entrat en el segle dels límits”, anunciat des del 1972 pel Club de Roma. Aquest, en el seu informe ‘Los límites de crecimiento’, concloïa: “Si l’actual increment de la població mundial, la industrialització, la contaminació, la producció d’aliments i l’explotació dels recursos naturals es manté sense variació, assolirà els límits absoluts de creixement a la Terra durant els pròxims cent anys” D’això fa 50 anys i ja comencem a ser-hi.
Els esquemes de l’economia convencional no estan pensats per entendre i gestionar aquest tipus de problemes. Un agreujant, assenyala Bermejo, és que, quan un sistema assoleix els seus límits, les elits continuen lluitant de manera mesquina pel poder mentre deixen de banda el problemes de fons. Les civilitzacions en crisi no solen comportar-se de manera racional.
Les societats occidentals, gestionades des d’una òptica financera, han perdut de vista les bases materials de la vida. Smil ens recorda que, encara que podem viure en ciutats i treballar als serveis, no vivim en un món desmaterialitzat. A ‘Cómo funciona el mundo’ (2022) ens explica que la civilització moderna se sosté sobre quatre pilars materials: amoníac, acer, formigó i plàstics. I afegeix que “únicament amb l’electricitat no tenim alternatives a escala comercial fàcilment desplegables per dinamitzar la producció dels quatre pilars materials de la civilització moderna. Això vol dir que fins i tot amb un subministrament elèctric renovable abundant i fiable, hauríem de desenvolupar nous processos a gran escala.”
Tampoc no ens servirà de res el menjar virtual del Metavers. L’agricultura moderna es basa en l’ús massiu de petroli i gas (bombeig, transport, adobs, etc.). L’augment de cost dels adobs i dels combustibles està ja amenaçant amb la fam a alguns països. L’agricultura tradicional, que hem anat destruint, resulta que consumeix menys petroli i gas, resisteix millor la sequera i, a sobre, produeix més aliments per hectàrea que l’agricultura industrial, que comença a tenir problemes.
La globalització es va desenvolupar en un període en que el petroli anava molt barat (1985-2000) i els costos de transport eren molt baixos, cosa que permetia sostenir cadenes de valor molt llargues. Però l’experiència històrica ens mostra que quan hi ha un perllongat encariment del cost dels combustibles el comerç internacional a llarga distància disminueix.
Quan manquen els recursos, la competència econòmica es converteix en confrontació. S’estima que l’era de conflictes geopolítics pel control dels recursos energètics durarà entre 15 i 30 anys. També es pensa que, després d’un període de competència conflictiva, s’entrarà en un altre període de cooperació, per pura necessitat de supervivència.
La reacció front aquests problemes ha estat un creixement dels sistemes de producció d’energia renovable, als EEUU i la UE, d’entre un 30 i un 60% anual, en els darrers anys. És una dinàmica imparable per la forta caiguda dels costos. Però el camí que ens queda per recórrer és enorme: a Alemanya la proporció d’energia fòssil en el subministrament d’energia primària, abans de la guerra d’Ucraïna, era del 78%, als Estats Units del 80% i a la Xina del 85%.
Occident pot fer passos ràpids cap a la descarbonització però, com ens recorda Smil, el 40% dels habitants de la terra viuen amb un ús de l’energia semblant al que tenien els nostres rebesavis fa 150 anys. En les pròximes dècades és d’esperar que, d’una o altra manera, augmentin el seu consum d’energia. I això tindrà conseqüències, com ens mostra el cas del desenvolupament de la Xina, que ha estat una de les principals causes de l’augment de les emissions de carboni de les dues darreres dècades.
Després de 1850 hi ha hagut diverses transicions energètiques (carbó, petroli, gas natural) i totes han estat relativament lentes. L’experiència, segons Smil, ens mostra que la transició, fins que una nova font energia primària arriba a una quota important del mercat mundial, sol durar uns 50-75 anys, és a dir, dos o tres generacions. I és probable que ara passi el mateix.
Un altre problema de les energies renovables és que la majoria produeixen energia elèctrica, que representa tan sols el 20% del consum final d’energia. Per als vehicles i la maquinària pesants o la producció dels quatre pilars materials de la civilització, no n’hi haurà prou amb l’electricitat. Quant a l’hidrogen verd, que és un vector i no una font d’energia primària, les pèrdues per transformació s’emporten gairebé tota l’energia. A més, per produir i instal·lar els sistemes captadors de les energies renovables caldrà utilitzar bastanta energia fòssil i nombrosos minerals, dels quals es calcula que d’aquí al 2050 en faltaran 14 d’estratègics.
Quan una matèria primera comença a faltar, i més si és tan bàsica per al sistema com l’energia, els seus preus es fan molt volàtils. Es generen cicles successius de destrucció d’activitats productives i de reducció del consum. Per això, és previsible que hi hagi crisis parcials periòdiques, amb una tendència de fons inflacionista. Seran crisis que forçaran canvis, però segons Turiel no serà l’apocalipsi, al menys no de manera general, sempre que les coses vagin canviant per tal de funcionar d’un altra manera.
Com a mesura pal·liativa, hi ha un cert consens en que cal fer un gran esforç en sistemes de captura, ús i emmagatzematge de CO₂. A banda dels desenvolupaments tecnològics en curs, una bona manera de fer-ho són també els boscos naturals. S’estima que un 45% del CO₂ acumulat a l’atmosfera al llarg de la història ha estat produït per les desforestacions. A més, un estudi fet a Austràlia ha conclòs que els boscos naturals absorbeixen tres vegades més CO₂ del que es pensava.
Que les energies renovables substitueixin als combustibles fòssils implica canvis profunds en el sistemes econòmics i socials. Canvis tecnològics (emmagatzemament de l’energia, sistemes de transport, xarxes elèctriques, etc.), canvis en les formes de vida (més transport públic, menys viatges a llargues distàncies, més consum de proximitat, etc.), canvis econòmics (reducció del consum actual d’energia i minerals, més bens comuns, més cooperació, etc.).
Es possible, explica Turiel, tenir un nivell de vida semblant a l’actual, però amb un estil de vida bastant diferent, i consumint una proporció d’energia i minerals molt més reduïda que l’actual. En el camí per arribar-hi, passarem moments difícils però, si ens en sortim, probablement tindrem una economia, una societat i un planeta millors. No ens queda altre remei!
Bill Gates deia que cal ser pessimistes a curt termini i optimistes a llarg termini. Se suposa que el pessimisme ajuda a veure els problemes i l’optimisme a superar-los. Però Turiel sentencia: “Ser optimista, creure que la tecnologia ho resoldrà tot, és una manera socialment acceptable de ser un suïcida”. Faran falta profunds canvis econòmics i socials per a resoldre tots els problemes a que ens anirem enfrontant. Per això, cal recuperar a Gramsci, que ho deia d’una altra manera: “Front al pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat”. Així és… més o menys.
