Fa poc un prestigiós economista em parlava del concepte de la “ciutat dispersa”. Segons alguns teòrics al Mediterrani i Llevant peninsular, cada 100 quilòmetres – aproximadament- hi ha una ciutat de certa importància que realitza -en major o menor grau- les funcions de centre econòmic, demogràfic i social de tota una regió. Seria una constant, que es donaria a tot el litoral, a excepció d’alguns llocs. Així, sortint de Barcelona, trobaríem Vilanova i la Geltrú, Tarragona, Castelló, València, Gandia, Alacant, Cartagena, Almeria, Màlaga, Algecires… Les Terres de l’Ebre serien una d’aquestes excepcions donat que aquí no hi ha hagut cap ciutat que tingui característiques similars. Per contra hi ha un seguit de nuclis més petits, dispersos, però que per la seua mida no acaben de jugar este paper. Així, si per exemple sumem Tortosa, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Amposta, la Ràpita i Alcanar ens trobem amb una concentració d’uns 100.000 habitants. Per tant amb una entitat demogràfica similar a alguna de les ciutats costaneres abans descrites. Això dona peu a formular-nos diverses preguntes. La primera: per quin motiu no hi ha hagut cap ciutat que hagi aconseguit posicionar-se clarament com un centre tractor? Quins són els factors que ho han impedit i com es poden superar? I encara més: anant cadascú pel seu compte es poden afrontar reptes comuns enfront d’altres regions? I què passaria si ampliem la mirada a nuclis propers com Vinaròs, Benicarló o Peníscola? Poden diversos nuclis “dispersos” funcionar com un tot únic?
No tinc els coneixements per poder respondre-us. Tampoc és la meua pretensió. Però el que està clar és que de continuar com fins ara, no ens en sortirem. I no parlo només dels nuclis costaners sinó de tot el territori. És obvi que hem de trencar amb algunes de les maneres de fer -sobretot des del punt de vista de la política local- que hem observat des de fa dècades a casa nostra. I això vol dir valentia. Valentia per trencar amb les inèrcies que arrastrem i començar un camí diferent. Abans de res cal saber exactament on volem anar. Cal un pla i una estratègia clara. I em temo que avui en dia no existeix. En este sentit voldria fer algunes reflexions. Hem de prendre en consideració l’expertesa i l’emprenedoria que ja tenim aquí en alguns camps. Però també és absolutament necessari incorporar a la planificació del nostre futur el capital humà que tenim escampat pel món des de fa anys. Professionals independents que al marge de condicionants polítics poden aportar coneixements i experiència en la construcció del nostre demà. Per altra banda hem de començar a establir aliances fora del territori. Una bona política d’aliances a nord i sud. Però no per anar “plorant” les nostres carències. Hem d’acabar amb el victimisme permanent. Amb el lema de “la sang abans que l’aigua”. Ho dic metafòricament. Mirem d’establir relacions d’igual a igual. Reclamo que els nostres representants no siguin només “corretges de transmissió territorial” dels poders centrals (i centralistes). Que els nostres empresaris -us sorprendria la qualitat del teixit empresarial ebrenc- no estiguin subjectes a les inhibicions que sovint els atenalla.
Per altra banda faríem bé en aprofitar tot allò que als principis de la democràcia, de manera clarivident, es va començar a traçar des d’organismes com el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (CITE). Reivindico un nou pla estratègic, traçar el full de ruta per als propers vint-i-cinc anys. Exigeixo una millor dotació en els pressupostos de la Generalitat i més altesa de mires en el repartiment dels fons nuclears. És lògic que es deixi fora les poblacions més grans? Potser no ens hem parat a pensar que són els nuclis més grans els que han de possibilitar el desenvolupament de les nostres comarques. Mentrestant, a curt termini, també hauríem de pensar seriosament en la mancomunitat de serveis. Tret d’alguna excepció, com el COPATE, cada un dels nostres municipis esmerça esforços ingents en oferir -i mantenir- infraestructures, serveis i equipaments que són del tot deficitaris. El llistat seria bastant extens. Encara hi ha vigents polítiques de campanar que només condueixen a una absurda autarquia en què ens entestem en aprofundir. I tot això sense oblidar-nos d’impulsar la col·laboració públicoprivada a tots els nivells. I si ens hi posem ja i ens deixem d’històries?
