Esta setmana, amb la finalització de la campanya per a les eleccions generals que se celebren este diumenge i amb la publicació de les llistes electorals per als comicis municipals del 26 de maig, ha estat la del previsible esclat d’una primavera electoral que ha de servir per a renovar el panorama polític espanyol, el Parlament Europeu i els nostres ajuntaments.
D’entrada, les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat tenen un punt d’excepcionalitat afegida perquè, si bé ja no és la primera vegada que la contesa arriba havent trencat ja el bipartidisme històric, sí que és la primera cita electoral espanyola després de la crisi catalana detonada la tardor del 2017.
No podem perdre de vista la incidència que tindrà en este 28 d’abril el conflicte polític català en els seus diferents vessants: conflicte institucional entre la Generalitat i l’Estat; conflicte territorial i polític a Espanya, que posa en qüestió drets i llibertats fins ara inqüestionables, i conflicte amb potencial de fractura social a Catalunya. És més, els partits que aspiren a arrabassar al PP la preponderància de la dreta espanyola, Ciutadans i la ultradreta de Vox, són opcions sorgides de les entranyes del conflicte, que han crescut gràcies al conflicte i que, per tant, necessiten el conflicte, si més no a curt termini, per a tenir continuïtat o per a estrenar-se en este sistema de representació parlamentària. És més, arrosseguen cap al conflicte també el PP, que no s’ha estat de res en encomanar-se a la seua figura més agitadora dels últims temps.
Davant d’això, i per molt que hi haja corrents dins de les opcions independentistes que també s’alimenten parcialment del conflicte, és poc discutible que hi ha un perill real que la dreta espanyola, amb opcions ben legítimes ara esvalotades, provoque una involució històrica que inclou coses que ens toquen de tan aprop com els transvasaments dels rius. Una dreta per primer cop dividida però orgullosa, que defuig eufemismes i competix per a veure qui mostra un rostre més autènticament reaccionari i que ha instaurat un clima en què l’esquerra espanyola preferix passar de puntetes per algunes de les qüestions més conflictives.
Davant de tot plegat, només podem demanar un vot sincer, que benauradament és secret, un vot sense càlculs freds ni temors per a l’opció que més bé represente les idees i els interessos de cadascú. Un vot aïllat del conflicte encara que siga per a decidir qui o quins han de resoldre el conflicte polític de fons.
Lluny del risc que la desconnexió emocional d’una part de la societat catalana i ebrenca amb l’Estat ens puga portar a l’abstenció, és el moment de decidir quines polítiques d’Estat espanyol ens agradarien al marge de la relació parentiva que acabem tenint amb ell o que a cadascú li agradaria tenir, perquè l’Estat està present, més que mai, a les nostres vides. Una primera cita amb la participació per a baixar després a l’arena dels ajuntaments, amb vista a unes eleccions municipals que ja han posat sobre la taula totes les fitxes amb la publicació de les més de 160 candidatures a les 52 alcaldies de les Terres de l’Ebre.
Per a triar-les, potser caldrà un vot políticament diferent, fonamentat en aquella proximitat que donen els candidats coneguts, però igualment necessari per a regenerar l’edifici polític que ens envolta. La gran quantitat de candidatures liderades per jóvens valors és ja una primera bona notícia per al territori.
