Autoorganització, precaucions, determinació i persistència. Entre estos paràmetres es mou el moviment que ha escampat la protesta contra la sentència del Suprem per les Terres de l’Ebre. S’han viscut manifestacions històricament multitudinàries, com la que es va fer a Tortosa el 18 d’octubre, però el nucli dur, el que talla les carreteres -sobretot la nacional i l’autopista- driblant la policia, són entre 50 i 200 persones al Baix Ebre i el Montsià.
El setmanari l’ebre ha parlat amb dos hòmens, que tenen al voltant dels 30 anys i que, per raons òbvies, arribat este punt del conflicte, no volen revelar la seua identitat. “Som jóvens, però també hi ha gent més gran”, asseguren. Fins i tot membres dels Iaios i Iaies de Tortosa, que, efectivament, són avis i àvies. “Impacta veure’ls amb la cara tapada”. Esta és una de les consignes: fer servir un mocador per a dixar lliures només els ulls. “Els més nous es tapen menys perquè potser prejutgen que qui va tapat és més violent, però simplement es fa per a evitar les identificacions”. També aconsellen dur roba poc cridanera, difícil d’identificar si hi ha una posterior topada amb la policia, i igualment portar roba de recanvi al cotxe per a canviar-se després de la protesta. Una altra condició és dixar el cotxe lluny del punt on s’ha decidit fer el tall, al poble més proper, per a evitar que la policia immobilitze els vehicles dels manifestants. “Aparquem dins del poble i anem a peu i en grup, sempre en grup”, expliquen.
Òbviament, el tall no està permés ni se n’ha tramitat cap permís, “però sempre hi fa cap una patrulla dels Mossos”. El que fan els manifestants és fer senyals lluminoses als cotxes, amb el mòbil o amb bengales, i quan reduïxen la velocitat, ocupar la calçada; en ocasions amb barricades amb branques o amb peces de tanca. “Estos dies [després de la sentència] no fèiem gaires barricades ni cremàvem gaire res, fins que dissabte passat a l’Ampolla ens va passar un furgó de la policia nacional a tota velocitat i no va atropellar ningú de miracle. Després vam fer una barricada”.
Els activistes són gent convençuda del valor de la seua persistència, tot i que admeten que no li veuen la sortida al conflicte: “S’hauria de resoldre parlant, però l’Estat l’únic que fa és posar-hi més policia i més repressió”. Expliquen que tenen la sospita de tenir telèfons punxats – “pel ressò de les veus”, concreten- dins del grup i que quan es reunixen, dixen els mòbils al cotxe, més o menys lluny del lloc de reunió. Ja és un modus operandi que feien servir els Comitès de Defensa del Referèndum. Un dels nostres interlocutors, vinculats a l’ANC, prové d’aquella fase de preparació furtiva de la consulta. L’altre, de l’òrbita dels Comitès de Defensa de la República, s’ha incorporat més tard a la mobilització.
Revelen també que no tenien un pla de talls de carretera previ a la sentència; que s’organitzen sobre la marxa, millor amb Telegram o Signal que amb Whatsapp -més susceptible, diuen, de cedir informació privada als cossos de seguretat-, o directament a través del boca-orella. Ni un ni l’altre utilitzen l’aplicació del Tsunami Democràtic, més enfocada a l’acció de protesta a la capital catalana. Aquí al territori hi ha un punt de familiaritat: “Ens coneixem tots. Fins i tot coneixem els periodistes, els policies, i això fa que hi haja menys tensió”, consideren, tot i que reconeixen haver passat “por” puntualment malgrat tenir molt clar que “val la pena arriscar-te”. “Majoritàriament som gent normal que no havia passat per comissaria mai.”, afirma un. “A un company nostre sí que el van detenir en un tall anterior a la sentència. Era advocat i ell sabia el que havia de fer, però ens va explicar que dins del furgó policial, a un altre noi més jove el van pressionar molt psicològicament”, explica l’altre. En els talls contra la sentència a les Terres de l’Ebre gairebé no hi ha hagut antiavalots. Estaven tots concentrats a les ciutats on hi ha hagut aldarulls. Sobre els enfrontaments i la violència al carrer, un dels dos ens diu que no confiava que “la guerra s’allargués tants dies a Barcelona”, i que espera que tinga el seu efecte internacionalment.
Tots dos viuen amb els seus pares i expliquen que compten més o menys amb la seua complicitat. “Els hi dic que me’n vaig a fer un cafè a l’Ampolla, i ja ho entenen”, somriu un. “El meu pare és encara més activista que jo i m’anima; la meua mare patix més i em diu que vigile, que em pot condicionar el futur”, diu l’altre. Ho fan “perquè tinga ressò, per a visibilitzar la causa i perquè tinga també impacte econòmic”. “L’altre dia un camioner ens va demanar passar perquè deia que ja havia estat 30 hores aturat a la Jonquera. Li vam dir que no podíem fer cap excepció”. “Per a natros és una manera de pressionar”, conclouen, tot i que admeten que sostenir la protesta en el temps, en un territori dispers com l’Ebre, no és gens fàcil. “A Barcelona els estudiants ho tenen més bé”.
