Aquests dies de confinament pel Covid-19 han aparegut per les xarxes socials iniciatives solidàries de jóvens de Valls, de l’Empordà, de Tivenys, de Terrassa, de Gràcia…, que s’ofereixen a ajudar les persones en risc i gent gran davant la situació tan excepcional que estem vivint. Xarxes de suport mutu que volen ajudar i que proposen anar a comprar aliments o medicaments, treure a passejar les mascotes, acompanyar emocionalment, assessorar laboralment, cuidar les criatures si els pares han d’anar a treballar… Tot d’acord amb el compliment de les mesures de seguretat exigides. També corren per les xarxes socials propostes de lectura online, visites virtuals a museus d’arreu del món, pel·lícules, revistes que es poden trobar gratuïtament a iquiosc.cat i molt més.
Darrerament tot són males notícies, però dins del mal, el fet que la solidaritat i el suport mutu també prenguin importància és una gran satisfacció, ja que són allò de primer pensar en els altres a costa d’un mateix, no tot és egoisme. La consciència de comunitat s’aguditza davant de la desgràcia i el suport mutu és incompatible amb l’Estat. No només ens enfrontem al virus, també haurem de coordinar-nos i organitzar-nos per fer front a les no mesures que l’Estat no aplica per aturar aquesta crisi sanitària, no l’aturarem “unidos”, l’aturarem quedant-nos a casa i pensant en tot el risc social i econòmic que comporta la reclusió. No podem oblidar que les mesures, tot i ser necessàries, incrementen la pobresa i la desigualtat.
Ens diuen que el nostre sistema sanitari està molt ben preparat, els professionals de la sanitat es deixen la pell aquests dies i hem de fer cas de totes les seves recomanacions, els aplaudim i els agraïm, però ells també demanen i necessiten més recursos. La sanitat pública ha patit i arrossega unes retallades duríssimes, tampoc no podem oblidar els 60 mil milions d’euros públics que van rescatar la banca privada i que mai no ens retornaran. Un pla de xoc ha d’exigir que els recursos de la sanitat privada passin a ser públics, tots els recursos a la sanitat pública.
Moltes treballadores per compte propi han hagut de tancar els seus negocis, moltes amb dificultats per arribar a final de mes, l’estat d’excepcionalitat ha d’aportar mesures com moratòries generals a les hipoteques i lloguers, tant als negocis (de tots els àmbits) com a les famílies que deixen de tenir ingressos, també als subministraments bàsics, llum, aigua, gas… Prohibir els acomiadaments i els desnonaments… Cap mesura social i econòmica va ser pronunciada pel president espanyol Pedro Sánchez quan va anunciar l’estat d’alarma. L’exèrcit i aquesta dèria centralista no són de cap ajuda a la gent que realment necessita i necessitarà recursos per al sosteniment de la vida. Si no protegim nosaltres els nostres drets, qui els protegirà? Hem de valorar l’impacte que el “coronavirus” capitalista i patriarcal exercirà sobre la gent de poca roba, la majoria de nosaltres. També un impacte de gènere, hauria de dedicar un altre article per parlar de les cures que aquests dies i sempre recauen sobre les dones, aquelles que aportem un 40% del PIB de la nostra feina sense cobrar.
Resiliència ciutadana, aquesta capacitat (segons el diccionari) per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses; suport mutu i reconeixement a aquelles que aquests dies no us podeu confinar perquè heu de treballar. Cuideu-vos molt, cuidem-nos molt.
