Aquests dies –el passat 7 d’abril-, Xavier Amorós i Solà (Reus, 1923) –poeta, prosista, traductor, actor teatral, dramaturg, conferenciant, articulista i home que va tenir gran incidència cultural i política a les comarques del Camp de Tarragona- ha arribat als 97 anys. I jo –que continuo tenint el bon costum de recordar l’any que van néixer els amics estimats, i fins i tot, com és el cas, el dia i el mes- li truco i el felicito.
Continua tenint la veu ferma –amb aquella mica de rogall típic d’aquell que, per gust o per força, ha begut beuratges de tota mena- i el cap clar, també amb les lògiques vacil·lacions de memòria, sobretot quan s’han emmagatzemat tantes històries i persones al cap, moments que –per sort de la memòria col·lectiva- aquest Homenot del Sud ha traslladat al paper, amb fantàstica i minuciosa precisió, ara en forma d’una Obra Completa que ocupa cinc monumentals volums (d’una mitjana de 800 pàgines cadascun), el darrer dels quals publicat el 2017, que em dedicà ara fa un any, l’abril de 2019, quan el vaig veure per darrera vegada.
La veritat, sempre que ens hem trobat (i d’això ja deu fer ben bé trenta anys), he experimentat el goig de la conversa reposada, les seves ganes de transmetre a les generacions que vénen al seu darrere tot el capital informatiu que ha anat acumulant i, escoltant el seu verb carregat d’avellanes, he comprovat el doble sentit –pragmàtic i utòpic- d’un pensament, el seu, ancorat en el realisme de l’anomenat “sentit comú” i en l’ideal necessari per a fer d’aquest món un espai convivencial.
El realisme el devia adquirir –i incrementar- en la seva llarga etapa de comerciant i botiguer a Les Amèriques -la cèlebre casa de roba, tota una institució a Reus, que va fundar, amb altres dos socis, el seu pare, que pervenia del Pradell de la Teixeta, al Priorat- i l’ideal necessari (social i socialista) es devia incrementar, també, arran del resultat final de la Guerra Civil, que va viure intensament només amb quinze anys.
D’aquesta doble realitat en va treure lliçons vàlides per a formar-se una personalitat i, sobretot, per a ser coherent en el seu deambular vital. El resultat –humà i cultural- ha estat una obra escrita i oral que parla per si sola i que els qui hem tingut la sort d’accedir-hi apreciem com un valuós testimoni de tracte humà i d’autoexigència humanística.
El senyor Amorós –que amb la seva esposa María Luísa Corbella ha format una família dedicada també a les arts i les lletres- és el tipus de ciutadà que la República volia fer possible a Catalunya, però que el franquisme (que ja sabia per què va aixecar-se) va impedir durant molts anys. Ara, en arribar a gairebé centenari (com un altre col·lega seu de les lletres, el lleidatà Josep Vallverdú), Amorós em fa pensar en altres il·lustres nonagenaris de la nostra nissaga cultural: el geògraf Pau Vila o el meteoròleg Eduard Fontserè, segurament entre d’altres que ara no em vénen a la memòria. Sigui com sigui, és un honor per mi rebre la seva amistat i admirar el seu mestratge i magisteri.
