“Ver sufrir a otros nos genera cierto placer. Porque es novedoso y distinto, y porque tú ves que otro sufre o se hace daño, pero tú estàs bien” (Guillermo Fouce). Segons Jorge Dioni, aquestes paraules del psicòleg Fouce, expliquen l’èxit actual de les polítiques basades en el dolor dels altres, com en el cas del desballestament dels Serveis Públics. És aquell sentiment de distinció al no creure’ns afectats per la barbàrie, és la impunitat com a producte aspiracional.
Després de setmanes de desencontres justificats per ambdues parts, el primer divendres laborable del mes d’abril aconseguim mantenir la cita entre la treballadora social del centre de dia i un servidor. Res de nou ni extraordinari, la tècnica vol traslladar-me la devolutiva del PIAI de la meva mare- maleïts acrònims que només serveixen per a no entendre’ns quan parlem-, les notes del cole de Ma. Cinta durant el darrer any. Aquest Pla Individual d’Atenció Integral (PIAI) ve a confirmar les sospites més evidents, Ma. Cinta es va desconstruint adequadament amb el pas dels dies i les setmanes, llei de vida. Des de la peixera on mantenim l’entrevista espio per la cua de l’ull a la meva mare, la veig asseguda a la seva taula pintant les làmines de dibuixos amb el traç lent i pausat dels que ja van deixar enrere la pressa i les urgències. És un altre ritme vital, és el temps dels que no pateixen cronofòbia, és el temps que transcorre segons allò previst, sense alterar res ni ningú. Un cop repassats tots els ítems de l’informe Cristina i jo- així es diu la treballadora social-, encetem la conversa interessant, allà on hi resideixen totes les pors i els dubtes que depara un futur irremeiable, allà on s’albira l’impacte de la desconstrucció sobre una xarxa familiar ja tensionada, que no admet relleu ni descans dels cuidadors/es. M’aturo un instant a pensar en aquesta vulnerabilitat sobrevinguda i he de reconèixer la sort d’estar al costat de Marta, tot l’esforç abocat en la cura a la meva mare seria impossible sense les cures de la meva parella cap a mi.
Fa uns dies, un diari de tirada estatal plantejava a les seves planes d’opinió el debat sobre les cures a la societat actual, i afegia com aquest era un debat no resolt que dispara l’arousal i el malestar social. Què en fem dels nostres grans? Hi ha algú capaç d’explicar com haurien d’evolucionar i dotar-se les polítiques públiques si no volem deixar a ningú enrere, si volem ser el govern de tothom? Entre els i les participants en aquell debat apareixien dos visions sobre els deures de les cures que esdevenen transversals al llarg de tota la discussió: cuidem perquè volem o perquè no hi ha més remei?; cuidar dels nostres grans acaba sent una obligació moral que va més enllà de l’afecte i el vincle?; Si no cuidem per amor, podem cuidar per justícia, per compromís, per llibertat o solidaritat? Les cures han de recaure majoritàriament en les dones, és una qüestió de gènere?; Si les cures deixen de ser una obligació moral individual, el nostre Estat del Benestar pot delegar i privatitzar en la família allò que s’hauria d’entendre com un deure col·lectiu?. En resum, les cures afecten a l’àmbit privat de les persones o les famílies, o ans al contrari, és un compromís ètic col·lectiu i social sorgit del nostre benestar?
«la societat que ells van bastir es troba immersa en un malestar sistèmic que els nega el retorn d’allò invertit»
Massa preguntes i cap certesa. Les generacions que van construir amb esforços i sacrifici l’Estat del Benestar més redistributiu de la història, aquells i aquelles que amb el seu treball van possibilitar una societat democràtica amb un ascensor social que permetia als seus fills i filles aspirar a una vida millor, ara quan ho necessiten, veuen com la societat que ells van bastir es troba immersa en un malestar sistèmic que els nega el retorn d’allò invertit. El model de la injustícia i la desigualtat deixa sentir els seu efecte més pervers.
ALGUNES XIFRES QUE PODEN AJUDAR A ENTENDRE EL FENÒMEN I LA SEVA DIMENSIÓ
Actualment, la necessitat de moltes famílies a l’hora d’assistir i tenir cura dels seus sèniors passa pels recursos d’atenció a la gent gran, siguin del tipus que siguin i, tinguin la titularitat que tinguin. El model de família a la societat d’avui es troba en continua evolució, les llars han deixat de ser en la seva majoria intergeneracionals per a esdevenir cada cop més nuclears i mancades de la xarxa familiar de suport que, històricament, han sostingut les dones com a mà d’obra d’un sistema de cures totalment privat i no monetitzat. Les filles i les netes tenien cura dels pares i dels avis, mentre fills i nets ocupaven tota l’esfera pública mercantilitzant la seva força de treball, els ingressos de les unitats de convivència que en garanteixen la seva reproducció. El canvi en el model i demanda del mercat laboral acabà amb aquella estructura vuitcentista de les cures i començà a traslladar aquesta responsabilitat fins llavors familiar i privada, vers un compromís ètic de caire col·lectiu. L’adveniment de la democràcia va comportar un canvi en les condicions de vida i l’estructura de les famílies fins llavors coneguda, el món començava a interconnectar-se i el temps s’accelerava sense aturador. Ja no n’hi ha prou amb un salari, és necessiten un mínim de dos salaris, les cures ja no són gratuïtes se’ls adjudica un valor que s’ha de pagar, hem d’especialitzar i adequar el mercat de les cures, la família deixa de tenir un paper central i un rol preferent. Hi ha dades que són preocupants en moments com l’actual i en ple procés de regularització extraordinària per a persones migrants que, encara no disposen de permís de residència i treball. Les dades de l’Informe Social de Catalunya 2025 elaborat pel Departament de Drets Socials i Inclusió ho deixen molt clar: “Les cures informals continuen sent el pilar del sistema d’atenció a la dependència, amb 150.780 cuidadores que assumeixen el 69 % de les hores de cura, un treball no remunerat equivalent al 4,1 % del PIB català i amb una clara dimensió de gènere”. Les cures segueixen a càrrec de les dones.
A les Terres de l’Ebre 39 centres de dia repartits a les quatre comarques ofereixen 916 places, amb una taxa de cobertura -el percentatge resultant de distribuir les places existents entre la població de 65 anys i més- que oscil·la entre l’1,76% del Baix Ebre i el 4,91% de la Terra Alta. El termini aproximat a les llistes d’espera dels diferents centres de dia en cap cas supera els 12 mesos, segons diu el buscador del propi departament de Drets Socials i Inclusió. A Catalunya, el preu d’una plaça de centre de dia per a gent gran varia segons sigui pública o privada. En el cas de les places concertades els usuaris paguen una part del cost com a copagament, sovint entre els 15 i 30€ diaris, tot en funció de la capacitat econòmica de la persona.
«El termini aproximat a les llistes d’espera dels diferents centres de dia en cap cas supera els 12 mesos, segons diu el buscador del propi departament de Drets Socials i Inclusió»
La realitat de les places residencials és una altra molt més preocupant per diversos motius, motius sobre els que paga la pena parar-hi una mica d’atenció. Les xifres totals al territori reflecteixen un total de 18 centres residencials per a la gent gran amb un total de 1.621 places. La taxa de cobertura de les places residencials és més alta que la dels centres de dia i oscil·la entre el 3,45% del Baix Ebre i el 4,29% de la Ribera d’Ebre. En totes i cadascuna de les residències consultades el termini de les llistes d’espera supera l’any i, fins i tot, s’apropa als dos anys tal i com m’explicava la treballadora social del centre de dia aquell divendres. Al buscador hi detecto una excepció a Flix, amb només quatre mesos de temps mitjà d’espera, suposo que deu ser un error.
I ara el drama, la majoria de les residències al territori són privades o tenen gestió delegada a un privat tot i que, l’equipament sigui públic, es concentren a les dos comarques més poblades -Baix Ebre i Montsià-, ofereixen el 73,16% de les places existents. Les residències públiques -cap al Baix Ebre-, ofereixen el 26,83% restant. D’aquestes places residencials n’hi ha de públiques i de privades, i el preu d’una d’aquestes places privades supera de mitjana els 2000€ mensuals. Aquest mateix setmanari publicava el dia de Sant Esteve de l’any passat l’import mitjà de les pensions a Catalunya per a 2026 (1.370,39€), i també l’import mitjà d’aquestes pensions a cadascuna de les demarcacions (1.293,25€ a Tarragona). Un càlcul senzill fa pensar en un mínim de 900€ mensuals necessaris per a complementar el cost de la plaça residencial privada, comptant amb una pensió mitjana de l’usuari/a.
Un parell de dades més que convé tenir presents, al territori hi ha residències privades acreditades pel Departament de Drets Socials i Inclusió que poden rebre residents als que s’adjudiquen prestacions públiques com la PEV, aquesta prestació vinculada només es pot sol·licitar si el/la resident tenen valorat el grau de dependència, la seva quantia ve determinada segons ingressos i patrimoni de l’usuari, i en cap cas superarà els 850€/mes. Així doncs, cal tenir en compte que, aquestes seran les condicions fins obtenir plaça pública- grau II de dependència mínim-, amb els terminis d’espera que ja he comentat anteriorment, uns tres anys en total si tot va bé.
Les economies de les famílies treballadores, totes tensionades per sistema, han de respondre a les cures dels seus pares i avis tot entenent que, cal donar un pas més cap a la vulnerabilitat econòmica. Ningú ens va dir que seria fàcil i la realitat ens ho recorda a diari. Sara Barquinero acaba de publicar La chica más lista que conozco (Lumen), un relat magistral sobre les relacions desiguals i quasi abusives en entorns masculinitzats. En un dels seus passatges l’autora sentència: “la violencia institucional no se vale solo de las injustícias, sinó de la lentitud y opacidad de sus procedimientos”. El nostre sistema públic de cures té alguna cosa del que descriu Barquinero. Els temps d’espera previstos avui per a valorar dependència i discapacitat -tràmits obligatoris en el cas i el col·lectiu que ens afecta-, es mouen a l’entorn dels 10 i els 22 mesos respectivament. Aquest mateix setmanari parlava de 21 mesos d’espera en la valoració de la discapacitat fa unes setmanes.
EL PLA CURA, EL BROT VERD DE L’ESPERANÇA
Davant d’aquest malestar acumulat pels anys de retards i incompliments, el Govern no pot quedar-se quiet esperant una resolució del problema per se -mètode Rajoy, tancredisme de cigar i Marca-, o bé, deixant que els terminis impresentables acabin depurant les llistes d’espera amb els decessos inevitables. No és cap broma de mal gust, recordo un metge amb càrrec polític explicant amb la normalitat pròpia de la psicopatia el seu desacord en possibilitar terminis més immediats per les proves diagnòstiques, quan el retard i les morts ens estalviaven despesa pública en salut. Venim d’aquí i ho recordo quan tot just ens hem fet ressò del 40è aniversari de la Llei General de Sanitat del ministre Lluch.
«El termini actual de tot aquest procediment arriba als 400 dies de mitjana, i l’objectiu del pla és reduir-lo als 60 dies»
El passat 29 d’abril i en el marc d’una visita a les Terres de l’Ebre, el secretari General de Drets Socials, Raúl Moreno, presentava el Pla CURA – seguim amb els maleïts acrònims?, Compensar, Unificar, Reforçar, Agilitzar-. Aquest pla persegueix agilitzar tot el procediment de valoració, elaboració dels plans individuals (PIA), i la percepció de la prestació econòmica corresponent- sempre que s’opti per una prestació econòmica i no per un recurs, llavors la cosa canvia-. El termini actual de tot aquest procediment arriba als 400 dies de mitjana, i l’objectiu del pla és reduir-lo als 60 dies. No és poca cosa i ve a mostrar un cop més la voluntat política d’un govern en intentar resoldre problemes quotidians molt allunyats dels simbolismes, llaços i banderes que tant ens han penalitzat com a societat. Tampoc cal amagar els dubtes que segueixen amenaçant l’horitzó d’aquesta transformació del sistema de dependència, n’exposo un; la patronal de les residències ACRA i els Directors i Gerents de Serveis Socials, segons les seves previsions presentades durant l’any passat, calculen avui un dèficit de 16.000 places residencials i poder arribar fins als 26.000 professionals d’ara al 2030. Però la perspectiva a 10 anys vista és del tot preocupant, estem parlant de 80.000 noves places residencials i 26.000 treballadors/es més arreu de Catalunya, molta feina per fer i molts recursos a invertir posant a les persones al centre de les polítiques públiques. Aquestes són dades que maregen, dades que sumades al número de professionals públics a contractar, més de 200 ara mateix, per passar a una xarxa de 375 equips d’atenció primària i 107 serveis socials bàsics, ens faran preguntar per la viabilitat del nou model que enguany disposarà de pressupost després d’aprovar els últims pressupostos el 2023. Ho deixo per als i les enteses però la voluntat política sense pressupost econòmic, lluny de millorar la societat genera més frustració. I una última qüestió que ve a reforçar el problema del dèficit de places residencials a Catalunya i el progressiu envelliment de la població; les manifestacions del primer de maig i les declaracions dels líders sindicals coincideixen en la necessitat de més places residencials públiques a Catalunya, i aquest és un aspecte que, de moment, el pla CURA no contempla. A la província de Tarragona 18.500 persones esperen molt d’aquest Govern i d’aquesta Conselleria. L’aprovació de pressupostos públics no pot estar subjecta a les intencionalitats d’una estratègia política miop, o tenim pressupostos i invertim durant els propers deu anys, o totes les bones intencions faran cap a la paperera de la història.
L’ANOMALIA ÈTICA, EL CAS DE ROQUETES
La governança ètica queda definida com aquella manera de dirigir, administrar i gestionar les polítiques públiques -quan parlem d’administracions- prenent com a base valors com la integritat, la transparència, la responsabilitat i el respecte als drets de ciutadania. L’objectiu principal d’aquesta governança ètica és la priorització de l’interès general. Si aprofundim en l’ètica de la cura, ens n’adonarem que aquest concepte sorgit dels estudis feministes defensa la idea que l’eix de la societat sigui el benestar social, i fa èmfasi en la necessitat d’identificar i combatre les causes de discriminació per aconseguir relacions més justes entre les persones. Un i altre conceptes exigeixen el component ètic tant en la governança com en les cures, i aspiren a convertir-se en eixos centrals de la nostra societat.
Avui a Roquetes som 8.606 persones, de totes i tots n’hi ha 1.570 que tenen 65 anys o més, representen el 18,24% de la població. Avui Roquetes compta amb zero places de centre de dia, i exactament el mateix número de places de residència per a gent gran. Aquest és el panorama.
«Avui a Roquetes som 8.606 persones, de totes i tots n’hi ha 1.570 que tenen 65 anys o més, representen el 18,24% de la població»
A principis del mes d’abril va arribar a les meves mans l’informe de liquidació del pressupost municipal de 2025, ja que hi estic posat vaig a repassar les xifres resultants de l’exercici que, van aixecar discursos triomfalistes propis del neoliberalisme més cru per part de l’equip de govern. No cal ser un expert en macroeconomia per a intuir el pa que s’hi dona, en resum, un pressupost que amb les seves modificacions va superar els 13,5 M d’€, amb una execució de les inversions del 44% que no arriba ni a la meitat dels més de 5 M d’€ pressupostats per a invertir, un pes molt desequilibrat en les partides de personal i despesa corrent que en un any han augmentat 700.000€, i un romanent resultant per a despesa general que supera el 1.100.000€. Tot això sense computar uns drets de dubtós cobrament que a Roquetes superen els 2M d’€, xifres d’autèntic vertigen.
La pregunta que ens hauríem de fer és si Roquetes disposa de capacitat econòmica per a dotar-se de centre de dia i de residència per a la gent gran, i la resposta és que sí. Ara bé, la governança ètica de l’equip de govern d’ERC permet aquestes inversions sostenibles, necessàries i imprescindibles? Avui per avui no. El Reial Decret 15/2025 de 2 de desembre passat, d’adopció de mesures urgents per tal d’afavorir l’activitat inversora de les entitats locals, permet als governs locals finançar inversions sostenibles emprant el romanent municipal, habitatge o equipaments per a la gent gran en podrien ser destinatàries d’aquestes polítiques fins al desembre de 2027. Cal posar solució als problemes quotidians de les famílies, la no existència de recursos al municipi i el desarrelament que ha de patir la nostra gent gran per obtenir-los dessagna l’economia i el vincle afectiu a les cases. No podem esperar més, el model econòmic posa les coses difícils perquè ho canvia tot: el model de família i la seva xarxa solidària, la gestió del temps, les cures, els salaris, el mercat de treball i els seus condicionants, la hipoteca, la inflació, els estudis universitaris dels fills fora del territori, les extraescolars, el lloguer, el préstec, la vida… D’aquí que avui sigui una emergència poder disposar de centre de dia i residència a la Roquetes dels grans esdeveniments. Mentre els nostres sèniors no puguin seguir residint i ser atesos/es allà on han viscut tota la vida, hi ha festes, convocatòries i esdeveniments que no tenen cap sentit. La governança ètica ha de ser això, ha d’esdevenir l’eix central de tota l’acció de govern.
A tothom que encara no l’ha vist, estaria bé que us prengueu la llicència de veure 53 Domingos, la última de les pel·lícules de Cesc Gay que tracta el tema de les cures i la seva gestió familiar, un pare que viu sòl i uns fills que no el poden atendre. A una de les escenes dos dels fills mantenen un diàleg que acaba sent premonitori en el desenllaç de la història:
- “ Bueno y entonces, ¿ qué hacemos con la revolución?
- Tiene mala pinta, creo que las bombillas seguiran siendo cosa nuestra”.
Ho deixo aquí, no penso fer spoiler. Tampoc tinc massa clar com li explicaré tot això a Ma. Cinta, ni si ella tindrà paciència per escoltar-me.
