L’any 1966 no és, per a mi, una simple xifra als llibres d’història: és l’any en què vaig nàixer. Un any que, vist des de la responsabilitat que avui assumixo com a regidora de Memòria Democràtica i de Llengua Catalana a Tortosa, encapsula de manera poètica i tràgica les dues rutes possibles d’un país enfrontat al seu destí. Aquell any es van materialitzar dos fets d’una càrrega simbòlica completament oposada, dues forces antitètiques que encara ressonen en la nostra identitat, en les nostres llibertats i en el nostre paisatge urbà i mental.
Per un costat, la llum de la dignitat. El 1966, la Flama del Canigó creuava per primera vegada el Coll d’Ares, connectant la Catalunya del Nord amb la del Sud i desafiant la foscor de la dictadura, el tancament de fronteres i el silenci imposat. Va ser un acte de resistència cultural i lingüística majúscul, una guspira clandestina que encenia l’esperança d’un poble que es negava a desaparèixer i que reivindicava la pervivència de la seua llengua i dels seus lligams prohibits. La Flama era, i és, germanor, futur, construcció col·lectiva i, sobretot, una profunda obertura de mires que abraçava tota la comunitat sota el foc de la cultura compartida.
Per l’altre costat, la foscor de la submissió es feia ferro i ciment a casa nostra. El mateix 1966, el dictador Francisco Franco inaugurava a Tortosa el monument “a los caídos” de la Batalla de l’Ebre. Una mola imposant al mig del riu, no pas per recordar el dolor de les víctimes de la sagnant contesa, sinó per glorificar la victòria del feixisme i recordar de forma perpètua als vençuts la seua condició de submisos. On la Flama del Canigó unia des de la base i obria horitzons, el monument de Tortosa dividia, humiliava i tancava les ferides en fals, imposant un relat únic a través de l’exaltació del terror d’estat.
Haver nascut en esta cruïlla històrica i gestionar avui a Tortosa les àrees de Memòria Democràtica i Llengua Catalana em col·loca en un lloc de gran exigència moral. La nostra ciutat ha arrossegat durant dècades el pes d’aquella ombra monumental. El monòlit ha estat un espill incòmode d’un passat que ens ha costat molt de gestionar, una iconografia dictatorial que xoca frontalment amb els valors democràtics i de pau actuals. Com a tortosins, necessitem fer un exercici d’obertura de mires definitiu. No podem mirar cap a un altre costat; la veritable maduresa d’una ciutat es demostra afrontant el passat amb valentia, desposseint-lo de la intolerància i transformant l’espai públic en un lloc de retrobament.
La llengua catalana, que el 1966 es defensava clandestinament de bracet de la Flama, és avui la nostra eina de cohesió social més potent, el motor que ens vertebra com a societat plural. De la mateixa manera, la memòria democràtica que defensem no naix de la voluntat de revenja, sinó de la necessitat de justícia, veritat i reparació per a totes les víctimes.
Seixanta anys després d’aquell 1966, Tortosa té l’oportunitat i el deure d’escollir definitivament quin llegat vol abraçar. Davant l’ombra d’acer del dictador que pretenia eternitzar la submissió, reivindiquem la guspira del Canigó que va saber travessar fronteres per il·luminar el futur. Actuar des de la memòria democràtica i l’orgull de la nostra llengua és fer efectiva, precisament, esta obertura de mires; deslligar la ciutat de la intolerància per projectar-la amb tota la seua pluralitat. El nostre camí és clar: persistir en la veritat i transformar l’espai públic perquè l’únic llegat indestructible que dixem a les noves generacions siga, finalment, la llibertat.
