M’agrada caminar sol, però també en companyia, sobretot quan hi ha prou confiança per a parlar de tot o, simplement, per a compartir el silenci. Caminar, observar el paisatge i deixar volar el pensament permet una reflexió tranquil·la però viva, on tenen cabuda records, preocupacions i nous propòsits.
Fa pocs dies caminava per on havien estat camps plens de vida, feina i orgull, avui convertits en bardisses, marges caiguts i arbres sense cuidar. Quanta feina perduda en aquests espais, ara erms.
En arribar a casa, llegia en un diari la notícia d’inversions per fer cremes controlades per prevenir incendis que, abans, s’evitaven simplement treballant la terra. Hem canviat molt, i no sempre sabem gestionar aquests canvis.
Darrerament he anat a diversos serveis públics com a usuari, amb visita concertada després de dies, setmanes o fins i tot mesos d’espera. He estat ben atès, però m’ha sorprès la calma: passadissos tranquils, sales d’espera buides, ritmes pausats. I, al mateix temps, sento sovint que els professionals denuncien una sobrecàrrega de feina. No dic que no existeixi; només que, des de fora, costa d’entendre.
Sabem que la salut depèn en gran part del nostre estil de vida; tanmateix, no és estrany veure professionals sanitaris fumant a l’exterior dels centres. No és un judici moral, sinó una imatge que evidencia les contradiccions que tots arrosseguem.
Veig persones que deixen de comprar oli d’oliva de qualitat —un producte que és salut, cultura i territori—, mentre consumeixen olis refinats que n’han perdut les propietats. He arribat a escoltar queixes pel preu de l’oli verge extra mentre consumeixen un gintònic i fumen una cigarreta a 30 cèntims d’euro. Així funcionem.
En l’àmbit educatiu, alguns mestres defensen categòricament que l’ensenyament públic és l’únic de qualitat, sense conèixer ni escoltar què es fa en altres models, ni aportar dades que ho avalin. En sanitat passa quelcom semblant: parlem des de la pròpia trinxera, sense contrastar indicadors d’activitat, qualitat o eficiència.
La llista de col·lectius que reclamen sortir de la precarietat és llarga, i aquí ho deixarem.
Com a societat, també vivim instal·lats en contradiccions evidents: diem “no” a l’energia eòlica a prop de casa, “no” als camps fotovoltaics, “no” a l’energia nuclear. Però volem aire condicionat, calefacció, aigua calenta i punts de càrrega per al cotxe elèctric. Volem consumir, però ens incomoda produir.
I què dir d’alguns dels nostres polítics, amb una mirada curta i calculada, justa per arribar a la següent cita electoral? Prediquen el que no practiquen i prometen solucions per a tot. I nosaltres, sovint, ho acceptem, perquè també volem un Estat que ho resolgui tot, que ens protegeixi de tot i, si pot ser, sense cost. Ens costa renunciar i encara més assumir responsabilitats. Oblidem que el benestar col·lectiu exigeix compromís individual.
Som una societat plena de contradiccions. Potser ens aniria bé mirar-nos al mirall i reconèixer que moltes de les coses que ens indignen també formen part de nosaltres.
