Era juliol i feia a penes dos mesos que havíem sortit del confinament. Vam agafar un bus i ens vam plantar a la ciutat dels nostres somnis disposades a trobar quatre parets per convertir-les en casa. La calor era abrasadora, però l’objectiu era clar: fotre el camp i estudiar la carrera que ens catapultés a l’èxit. Vam trobar el pis i un mes després fèiem les maletes sense saber gaire què agafar i què no, i pensant que ja no hi hauria marxa enrere. Ara han passat sis anys i encara som aquí, a Barcelona; però ni nosaltres ni la ciutat som les que érem quan vam arribar. I si és hora de tornar a casa?
Com tants altres joves ebrencs, en complir els divuit vam marxar per estudiar un grau que no s’ofertava a casa i Barcelona es va convertir en una nova llar. Venir a viure aquí ha sigut com redescobrir un món ple d’oportunitats. Però tampoc ens enganyem. Perquè tot això tinga un sentit, també cal estar bé i ben acompanyat, i tenir un propòsit clar. Perquè ara que ja hem acabat els estudis, res més ens lliga a la ciutat que la nostra pròpia voluntat. I és en este punt que sorgeix el dubte: fins quan volem continuar vivint aquí?
Barcelona és preciosa, però també és asfixiant. Pel cost ofegador de viure-hi, pel ritme vertiginós de la ciutat i per la impossibilitat de viure plenament en català. Per contra, allà baix s’hi viu ben tranquil: la muntanya a una banda, el mar a l’altra i un riu pel mig. La facilitat i simplicitat de les coses, i una qualitat de vida ben segur millor que la d’aquí dalt.
Per què no, llavors, tornar a casa? Seria un fracàs? Ans al contrari, penso, seria l’ocasió perfecta de retornar amb un bagatge i experiència extraordinaris, així com d’arrelar al lloc on hem crescut, ara que —en teoria— ens hem fet grans. Però i si, malgrat tot, encara no és el moment? I si queda món per descobrir? Com sabrem quan tornar?
