Per la seua situació geogràfica Tortosa ha estat sempre ciutat acollidora d’emigrats. Els historiadors expliquen que, a l’arribada dels invasors àrabs, la població pròpia de Tortosa era d’origen hispanoromà, esdevinguda visigòtica, de religió cristiana i origen europeu. Al llarg de quatre-cents anys de domini sarraí, aquesta població es convertí a l’islamisme per religió i costums, i la ciutat esdevingué un centre important de referència per al món àrab a la seua frontera nord. Abu-Bakr és el símbol, com també Mohamed Ben Algualid i Abu al Salami, cap d’ells era immigrant, tots tortosins d’origen que destacaren a al-Àndalus i fins i tot a Alexandria, aleshores capital cultural del món.
Per altra part, la presència de jueus està documentada amb l’anomenada làpida trilingüe (hebreu, grec i llatí), datada al segle VI, encara sota domini visigòtic. L’esplendor del judaisme tortosí es produí a partir del segle XI, per la connivència del poder sarraí governant amb personatges destacats com el gramàtic Menahem ben Saruq i el poeta Levi ben Ishaq. Curiosament, els mateixos anys de les figures de la cultura àrab esmentades, cosa que fa evident el paper rellevant dels tortosins de les dos cultures.
Esta era la Turtusha que es van trobar els exèrcits cristians de Ramon Berenguer IV en produir-se l’ocupació el 1148. L’arribada de colonitzadors dels comtats del nord, que portaren la llengua, no fou traumàtica, atès que la gent continuava sent mudèjar, tot i que amb pocs anys es batejà i esdevingué una població morisca totalment majoritària fora dels murs de la ciutat. Els moriscos també constituïen la major part de tortosins i la mà d’obra necessària per a l’agricultura. Per la seua part, els jueus formaven una aljama molt important, dominant sectors del comerç i la moneda. El poder cristià acabà integrant-los.
La legislació fou, en principi, tolerant, amb limitacions per a àrabs i jueus. La facilitat dels moriscos per a integrar-se a la societat cristiana no fou igual per als jueus, que es resistirien i acabaren fent-ho per la força. Les tres comunitats, totes tortosines, no s’oblide, conviurien durant els segles de la plena edat mitjana. Tot començà a torçar-se a finals del XIV, quan arribà l’onada antisemita. L’expulsió dels jueus i dels moriscos fou concloent i trencà definitivament el pluralisme religiós de l’època medieval, però no el pluralisme d’origen; els tortosins cristians vells o conversos continuaren sent el mateix poble, ara dominat pel poder eclesial i la noblesa, tots dins la uniformitat del catolicisme, com havia estat mig mil·lenni abans amb la de l’islamisme.
A finals del segle XIX, es produeix una onada emigratòria atenent les necessitats de mà d’obra per a la colonització del delta de l’Ebre. Coincideix, a principis el segle XX, el creixement urbà de la població a Tortosa amb l’arribada d’habitants principalment de l’Aragó i el Maestrat i, a mitjan segle XX, d’Andalusia. En tots dos casos era emigració interna des de territoris espanyols, fet que no creava més conflicte que el social, diluït a mesura que els nouvinguts anaven esclatant la piràmide del benestar econòmic al qual acabaven d’integrar-se sense cap distinció. Avui tots són tortosins.
Qüestió ben diferent és l’arribada d’emigrants estrangers els darrers trenta anys. Avui, segons dades de l’Ajuntament, superen ja la quarta part del total (26 per cent). Mentre a altres poblacions l’origen és bàsicament romanès o llatinoamericà, de religió cristiana, aquí gairebé la meitat, prop de cinc mil persones, procedeixen del Marroc, del Pakistan o de països amb una religió i una cultura de vegades confrontada amb l’autòctona. Això es fa difícil de digerir, a diferència de com havia estat sempre a través de la història. Tant de bo que prompte esdevinguen plenament tortosins, com ho era Abu-Bakr, parlant i pregant en àrab, com aleshores ho feia tothom.
