A dalt o a baix?

Aquesta setmana he tingut una trobada/tertúlia amb amics de les Terres de l’Ebre, sensibilitzats amb temes de salut. Alguns d’ells estan especialment interessats en si la qualitat dels hospitals varia en funció de si són públics, privats i/o concertats.

En el grup hi són presents quasi totes les visions ideològiques, però tots coincidim en la importància de la salut i la necessitat de fer més inversions en la gestió sanitària.

Dos del grup militen activament en el moviment Marea Blanca de Terres de l’Ebre i defensen aferrissadament un nou hospital, oblidar el vell Verge de la Cinta, a dalt de la muntanya, i buscar una ubicació més accessible. Expliquen els seus arguments amb entusiasme, especialment un d’ells, molt vehement, que ja ens té acostumats a acompanyar les seves reflexions amb abundants interjeccions.

Aporten raons i exemples molt comprensibles de les dificultats per arribar-hi en cotxe o a peu. La discussió se centra en la possible ubicació, i acabem tots d’acord que s’ha de trobar un nou emplaçament per a l’hospital i que sigui nou de trinca!

De seguida entra a la conversa un altre tema, ja habitual en les nostres trobades. Si cal o no treure el monument de la victòria de les forces franquistes, inaugurat per Franco en el 25è aniversari de la sagnant Batalla de l’Ebre. Estem d’acord que ningú vol celebrar res relacionat amb la nostra Guerra Civil i que cal explicar-la per tal que no tornem a repetir els mateixos errors, però la desavinença surt en parlar de la despesa que caldrà fer per a retirar-lo. Tornem, i amb més energia, a la disparitat de parers. Uns opinen que cal fer desaparèixer aquest monument, d’altres, que seria millor deixar-lo on és ara però que s’expliqui als més joves què va passar, i un tercer grup, més centrat en la despesa, redirigeix la discussió amb la coneguda pregunta de Josep Pla quan va veure per primera vegada els llums de Nova York: “I tot això, qui ho paga?”

El debat salta als impostos i a l’ús dels diners públics, dos pilars importants en una societat democràtica. Als nostres polítics, que sovint són objecte d’una desqualificació fàcil, mai els demanem amb quins diners posaran en pràctica les seves promeses electorals, ni tampoc ells expliquen quin ús han fet dels recursos públics durant el seu mandat. No ens hauria d’estranyar aquesta falta de costum de fer rendiment de comptes, perquè ells són el reflex de com som nosaltres mateixos. A la gran majoria, quan demanem inversions i subvencions als nostres alcaldes i governants, no se’ns acut pensar d’on sortiran els diners.

Tots reclamem amb energia que es netegin els carrers dels nostres pobles i ciutats sense cap mena d’autocrítica. Si estan bruts, alguna cosa hi devem tenir a veure. Hem demostrat amb fets que som una societat que no vol pagar impostos, que practica, sempre que pot, la picaresca d’encarregar feines sense factura/sense IVA, que vota personatges que se sap o s’intueix que són corruptes, i així fem que continuïn guanyant eleccions. Què va ser primer l’ou o la gallina?

Sense haver-nos posat d’acord amb si cal o no desballestar el monument franquista retornem a la discussió hospitalària i ara algú surt amb el parer que seria més econòmic arreglar el vell però construint-hi els bons accessos que tantes vegades se’ns han promès en campanyes electorals passades, i posa com a exemple la societat anglesa, que sempre procura conservar i aprofitar el que ja està fet i de què encara es pot fer ús.

Altre cop estem enganxats. Tornen les interjeccions i les típiques frases: “quan els interessa, ja tenen els diners…” i “mireu els últims escàndols en l’ús dels recursos públics…”; i, d’exemples, no ens en falten, la veritat.

La nostra història, farcida de governs autàrquics, revoltes i guerres civils, ens condiciona la manera de pensar i fer. L’última guerra civil encara no l’hem paït del tot.
La discussió puja de to i continua amb els dubtes de si tenim una bona oferta de serveis sanitaris i si la qualitat és bona.

Arribats aquí sembla que ens anem posant d’acord. Que els nostres hospitals haurien d’oferir només els serveis dels quals es pugui garantir la qualitat. Que cal demanar i entendre quins són aquests procediments que es poden fer amb seguretat i per a quins problemes de salut hauríem de sortir fora del nostre entorn.

Va sent hora que tinguem clara la cartera de serveis dels hospitals catalans i el rendiment de comptes de la seva activitat.

Acabem la discussió. No ens hem posat d’acord en què fer amb el monument a la Batalla de l’Ebre però sí que hem coincidit a dir que més important que la ubicació del nostre hospital, és què s’hi fa, què s’hi hauria de fer i la qualitat tècnica i humana dels serveis que dona. I que és fonamental fer la despesa econòmica necessària per poder desenvolupar correctament la seva activitat.

Acabem la trobada i ens acomiadem en pau. La sang no ha arribat al riu.

Roger Pla
Roger Pla
metge i cirurgià
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 3 =

Últimes notícies