A Marisa

Igual tocaves les tecles del piano i bufaves tot tipus de flautes, com t’enfilaves al trapezi i t’amollaves vinga a gronxar-te sota la carpa d’un circ. Igual ballaves una jota i un fandango tortosí, com et calçaves los patins de quatre rodes i a fer piruetes en lo vent a la cara.

Estimaves la vida, la cultura, les amistats. Erets tota bondat i noblesa.
M’han tocat uns tumorets hiperactius, solies dir tu. La mare que els va parir!, això ho dic jo. Perquè mos cal renegar una mica i traure tanta ràbia cap a fora, que dins mos acabaria fent mal. Que haurem de seguir endavant sense tu i, de fet, ja ho hem començat a fer -ves quin remei mos queda!- però xiqueta, costa tant! perquè estem estabornits i desolats i perquè tindràs faena des d’allà dalt per a redreçar-mos una mica. Ja pots començar, si no t’importa.

Trenta anys d’amistat donen per a tant que no sabria per a on començar i busco fotos antigues per casa com si m’hi anés la vida perquè necessito retrobar-te, tot i que ja no hi ets, tot i que segons com, a vegades, sembla que sí, que encara haja d’aparèixer el teu nom a la pantalla del mòbil, amb algun dels teus missatges sempre amables i coratjosos.

Lo teu serà d’aquells números de telèfon que no podré esborrar de l’agenda, ja veus. Los àudios de whatsapp allí es quedaran per a poder anar sentint la teua veu de tant en tant i recordar-te somrient. Perquè sí, fins a l’últim dia li vas somriure a la vida, malgrat que ella no es va portar del tot bé amb tu, les coses com siguen, que per a anar-mo’n d’este món no caldria patir tant.

Vam compartir milers d’hores de música, excursions, converses, xalera. Los assajos i actuacions al Cor Flumine, les xarrades a casa teua. En la colla, tan prompte mos tiràvem per un barranc amb lo vestit de neoprè, com travessàvem les muntanyes a peu cap a Beseit. Lo Port que tant estimem i que tantes caminades mos va regalar. I la teua motxilla que feia més bulto que tu. Si mo’n riem… I com cada diumenge, creences a banda, anàvem a tocar a l’església i convertíem la celebració en una espècie d’aquelles misses de la pel·lícula Sister Act.

Lo meu últim disc, Salicòrnia, vas escoltar-lo primer que ningú, abans no sortís publicat. A mesura que les acabava de gravar me demanaves les cançons i així te les escoltaves amb auriculars mentre et feien lo tractament de quimioteràpia. Deies que t’ajudava a suportar-ho millor. Vas portar la malaltia amb tanta enteresa i dignitat. Quanta valentia i quantes lliçons. Fa poc te vaig visitar i com que no podies sortir de casa ni et permetien dixar entrar-hi ningú, vam fer una trampa. Vam citar-mos al llindar: tu et vas quedar dins del pis assegudeta en una cadira i jo al replà. Tècnicament no incomplíem cap norma: tu no vas sortir de casa i jo no hi vaig entrar però mos vam poder vore i, sense dir-ho, vam saber que seria l’última vegada.

Lo darrer escenari que vam compartir fou la sala Luz de Gas de Barcelona. Si vam xalar pels camerinos i al costat de Paco Ibáñez, tu fent-me coros i tocant la flauta, al costat de Salomé. Va ser una nit inoblidable. Com tu. Et trobem tant a faltar, Marisa… Eres poqueta cosa i cada cop te vas anar fent més i més lleugera fins que has volat ben amunt, com un globus al final d’una festa. Fins que t’hem perdut de vista i mos ploren los ulls d’intentar trobar al cel un puntet que s’allunya. Este no és l’article que et mereixes però és lo que he sigut capaç de fer. Gràcies per passar per les nostres vides.
Descansa, menuda.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

35 + = 44

Últimes notícies