És una evidència quan portem gairebé un quart de segle, d’aquest segle XXI, que ens trobem en moments difícils, força complicats. Sembla com si tot el que vam passar en el segle XX no hagués servit per a res i els homes i dones del planeta estiguéssim en un moment d’involució.
No soc un savi, ni un ideòleg, soc algú a qui li agrada de vegades escriure un poc, i opinar també si s’escau. Ja m’agradaria tenir la tecla en què donar la solució i poder ajudar a fer un planeta un poc millor, per què lamentablement veient certs personatges que avui estan al capdavant de governs, per la nostra Europa i fora d’ella, Meloni, Orban, Netanyahu, Putin, Milei, a França el Front Nacional apretant, a casa nostra Abascal, Ayuso, Orriols (cadascun al seu nivell), i als Estats Units Trump tornant a trucar a la porta de la Casa Blanca, a un li venen ganes de tirar la tovallola i de dir: de veritat val la pena seguir lluitant?
Sí, no ho dubtin que s’ha de continuar lluitant, per aconseguir d’una vegada per sempre un món millor.
I és per això que de vegades, un es troba en el camí motius per a continuar sent optimista. (I els demano disculpes pel gir de guió), potser massa exagerat.
Arriba el dimecres 23 d’octubre i es dona a conèixer el veredicte del jurat dels Premis Ondas 2024, i clar a un li surt un somriure a la cara: Àngels Barceló, Estopa ex aequo amb els Chichos, Mònica López, Alberto Sanjuan… és com si de cop i volta el món per una estona es parés i sols t’arriben bones notícies d’aquells i aquelles pels que tens una certa admiració.
Però encara n’hi havia més, Aimar Bretos i el seu espai “La cena de los idiotés” i David Broncano i “La Revuelta”. Aire fresc en moments difícils.
Tinc la sort de què cada divendres, a les nou de la nit escolto “La cena de los idiotés”, una tertúlia simple, senzilla, al voltant d’un sopar. Aimar Bretos, acompanyat de quatre persones més, Manuel Jabois (escriptor i periodista) i Ángeles Caballero (periodista), solen ser habituals, i després dos convidats més cada setmana, es plantegen un dilema cadascú d’ells i les seves solucions personals. Una autèntica delícia per a la gent que ens fa tanta companyia la ràdio, sense política, sense esports, sense mals rotllos, simplement problemes del dia a dia, que ens posen en un dilema d’allò que faríem o deixaríem de fer cadascú de natros. I sense la pressió del que diran.
La passada temporada ja ens va fer passar grans moments i aquest ha tornat amb força. Em quedo el dia que va anar Fernando Tejero, va ser un moment brutal com va explicar, sense que ningú li preguntés, com havia estat la seua infància, adolescència, en fi, la seua vida. Va posar un nus a la gola de tots els que estaven allí, i als que estàvem escoltant.
Com els he dit, aire fresc, perquè el nostre cap necessita moments de llibertat.
I després està “La Revuelta”, amb David Broncano, Ricardo Cuesta i Marcos Martínez “Grison”. Som molts el que havíem vist el programa a Movistar+ com a “La Resistencia”, però la sacsejada que ha provocat la seua arribada a TVE ha estat tot un cop damunt la taula.
Despreocupats, sense complexos, sense tabús, dient allò que els hi ve de gust, parlant clar, “foten bufetades” a tort i a dret, sense importar a qui, com i quan, simplement entreteniment, per a grans, i perquè no per a petits, amb la versió moderna de “Casimirio”, amb “El hombre mágico”.
Perquè quan arribes a casa després d’un llarg dia de feina, el que necessites és poder netejar el cap de tots els problemes i maldecaps que tens. Com ja he dit abans, més Aire fresc, en moments difícils.
“La cena de los idiotés” i “La Revuelta” amb la seva simplicitat, a banda d’aconseguir entretenir-nos, aporten a aquest món ple de dificultats un bri d’esperança que no tot està perdut.
Per això un servidor va sentir molta alegria quan van ser nomenats guanyadors dels Premis Ondas.
I vull demanar-los disculpes per la meua frivolitat, però de vegades hauríem d’intentar ser un poc més com la gent de “La Revuelta” i “La cena de los idiotés” i potser, i insisteixo en el potser, el nostre món seria un poc millor.
