De fets noticiables, en pot haver tants com persones al món: darrere de cada persona hi ha una història. És tasca del periodista saber identificar-la, filtrar-la i convertir-la en una peça periodística que generi interès i motivi el lector, oient o espectador a conèixer-la.
Parlo d’històries que rarament pertanyen al cantant més famós del moment, al guanyador d’un premi Nobel o al president de la Generalitat. El carter del poble, el jubilat de la casa del costat, l’amo del forn que porta 75 anys obert… Qualsevol persona et pot oferir un titular, et pot posar en safata un missatge valuós, un missatge que per nosaltres tindrà, ben segur, una afectació més directa, més palpable i més pròxima.
A grans trets, això és el periodisme local. Un periodisme que es fa a peu de carrer, que requereix proximitat, contacte directe amb les persones, moviment i, fins i tot, és possible que tingui un no-sé-què de vincle entre qui crea i qui consumeix. En definitiva, periodisme de proximitat perquè, en aquests casos, rarament hi haurà agències de notícies que s’aproximin a les nostres cases, als nostres carrers, als nostres camps o als nostres pobles a buscar la notícia.
La tasca del periodista local, però, va molt més enllà que explicar aquestes particularitats del territori que anomenem ‘casa’. També és l’única forma que hi ha de comprendre de quina manera ens afecta a nosaltres, aquella decisió política que s’ha pres a Madrid, Barcelona o, per exemple, Brussel·les. És evident, per tant, que tot allò que vulguem que sigui local, serà local.
El periodista local, encara que normalment tindrà un altaveu reduït, ha de reivindicar el seu treball per fer que aquesta feina no sigui menys important que la que fa un professional d’un mitjà convencional. I això exigeix un treball i una actualització constants, de la mateixa manera que ho fa el periodisme convencional. Ara bé, sovint sentim comentaris que parlen de la precarietat d’aquesta feina.
Certament, la limitació de recursos amb què han de treballar aquests professionals requereix la seua part un esforç que no necessita fer el professional de la comunicació d’altres àmbits. Massa sovint, aquesta és la causa que fa que excel·lents treballadors del món de la comunicació es vegin obligats a abandonar el seu lloc de treball o, fins i tot, aquesta professió per, senzillament, assolir un status millor. Possiblement, aquest fet no es podrà revertir completament, però caldria convenir que, si el periodisme de proximitat és, per tot el que s’ha dit, rellevant, necessari i indispensable, tots hauríem de reconèixer el valor afegit que aporta a les nostres vides.
