Aquests dies anant pel Delta comença a ser obvi la verdor de les plantes d’arròs en alguns camps. Estan germinant les plàntules en camps secs, quan normalment ho farien en camps inundats. Aquesta tècnica en sec té molts avantatges pels agricultors i cada cop està guanyant més adeptes, sobretot a les zones infestades de caragol poma. És una tècnica nova i que ha vingut per quedar-se. Però malauradament tenim moltes espècies d’ocells aquàtics que depenen dels camps inundats amb la forma tradicional de fer l’arròs. Els camps inundats són zones humides someres que permeten a molts ocells trobar menjar a poca profunditat. Camallargues, martinet rossos, agrons rojos, fumarells carablancs, currocs són algunes de les espècies d’ocells nidificants protegides al Delta de l’Ebre i que amb la postergació de la inundació podrien veure afectats els seus èxits reproductors. Com més es tardi a inundar, més endarrerits aniran aquests ocells per reproduir-se, reduint el nombre de polls per parella. Algunes d’aquestes espècies tenen les poblacions més grans d’Espanya i d’Europa al Delta de l’Ebre i un canvi en les tècniques agrícoles que es van portant a terme de fa dècades, podria començar una important davallada de les seves poblacions. És per això que s’hauria de poder aconseguir una solució per mantenir les seves poblacions i mantenir-les com a patrimoni natural que són.
La possible solució podria venir de la mà de subsidis a camps poc productius per raons diverses i deixar-los en guaret. Serien camps inundats amb aigua dolça tot l’any amb lluents i podrien suplir els arrossars que estan passant al nou sistema de cultiu en sec. Això s’hauria d’anar gestant abans que les pèrdues de poblacions d’aus siguin rellevants. Molts camps de dintre de les badies s’estan salinitzant a causa de la subsidència i la pujada del nivell del mar, fent que siguin poc productius. Amb una inundació d’aigua dolça d’aquests camps es crearien franges de protecció contra la salinització dels camps que estan a la segona línia del mar i alhora podrien tenir la seva funció ecosistèmica.
Aquesta gestió de guaret per augmentar la biodiversitat no és nova. Fa anys que es porta fent en camps d’arròs als Aiguamolls de l’Empordà, a la zona del Matà. Va ser una iniciativa tan bona que posteriorment es va copiar i es va implantar en alguns camps a l’Illa de Buda. Les densitats d’ocells són altíssimes i actuen de llacunes someres permanents. Per mantenir els camps sense vegetació s’utilitzen cavalls d’una raça aquàtica procedents de la regió de la Camarga francesa.
Aquest sistema de guarets als Aiguamolls de l’Empordà, no només ha tingut la seva funció de conservació de la natura, a més, és un reclam turístic sent de les zones més visitades per observar fauna. Al Delta aquestes zones estan restringides al pas i la gent no les pot visitar. La qual cosa la gent local no ha pogut valorar massa, totes les funcions beneficioses d’aquest sistema. De la mateixa manera tampoc s’ha pogut fer servir de reclam turístic.
Aquesta gestió amb cavalls camarguesos també es fa amb zones humides naturals, on ajuden de forma permanent o en rotació a la vegetació a regenerar-se evitant que se saturi. Al Delta del Llobregat o a Flix són els principals exemples catalans i al Delta encara tenim alguna zona amb pastura de bous, però la majoria són en camps secs o erms. Doñana o la Camarga són els grans exemples europeus on milers d’hectàrees són gestionats així.
Durant milions d’anys la vegetació ha evolucionat amb herbívors salvatges, després hem anat canviant aquests herbívors salvatges per animals domèstics. Malauradament, al Delta a les èpoques més recents, s’està perdent la pastura extensiva de les zones humides i de retruc tots els avantatges ambientals com la gestió de la vegetació, dispersió de llavors, creació d’insectes gràcies a les femtes, millora de l’habitat per les aus, etc.
