Bea, manifesta’t!

Dels meus temps d’estudiant d’Història a la Central conservo les lliçons magistrals del montblanquí Andreu Mayayo i Artal. Les seves classes sempre eren sessions intenses de teoria metodològica salpebrada amb anècdotes i vivències, l’objectiu de les quals estava en rebaixar al nivell de concreció habitat pels alumnes aquells continguts més superestructurals dels manuals i de la bibliografia obligatòria. Explicava el professor Mayayo com de fosca i grisa era aquella facultat en els dies del tardofranquisme, quan ell era un estudiant vingut de comarques, opositor a l’ascensor social i la millora en la qualitat de vida que varen bastir els governs socialistes dels vuitanta i noranta. Descrivia Mayayo un paisatge reaccionari amb majoria d’alumnat amb la ratlla al costat i brillantina al cabell, entre tant militant franquista i policia infiltrada la resistència demòcrata i comunista encara veia a distància la llum al final de la nit feixista. Viure en minoria no suposava tenir una vida fàcil en aquell ecosistema, tal vegada l’espai que més intimitat i més tranquil·litat transmetia eren els lavabos de la cafeteria. El professor Mayayo sempre va mantenir -i no li mancava raó-, que la resistència antifranquista a la Facultat de Geografia i Història deixava el seu testimoni a les parets i les portes dels vàters, era l’únic lloc on l’anhel de llibertat i les ganes de democràcia no es veien limitades pel pes del franquisme sociològic i militant de l’època. Andreu Mayayo explicava que va descobrir que no estava sol a la facultat el dia que a l’entrar i tancar-se al lavabo va llegir a la porta: “cuando cago hago Fuerza Nueva”.

Amb el temps, les pintades i els grafitis van abandonar la clandestinitat i es van reallotjar a l’espai públic; de vegades amb encert i vocació artística, d’altres amb missatges colpidors que sacsegen les consciències, i la majoria de les vegades per pur vandalisme. Andreu Mayayo va generar en mi una curiositat paracientífica en l’observança dels missatges que nodreixen el nostre espai públic.

L’últim dels exemples són els grafitis descoberts al passeig de l’Arenal a l’Ampolla, aprofitant les parets d’una antiga boîte -on passàvem de joves les revetlles de Sant Joan-, s’hi poden llegir missatges críptics que generen dubtes i preguntes: són aquests missatges el plany que anuncia la fi d’un amor romàntic, podrien ser vestigis d’una relació sadomasoquista, i si fos la prova d’una vivència tòxica vehiculada per la violència?; jo què sé, de vegades una relectura de Las edades de Lulú no és el més aconsellable per a transitar els temps que vivim. Allò que tinc clar és que ens cal més informació sobre l’affaire, Bea, manifesta’t!

Veure aquesta mena d’expressions que, al meu entendre, privilegien la violència com a valor resolutiu de conflictes i convivències, em porta un cop més a repensar una xacra que ens impacta com a societat i de la que no ens en sortim, la violència masclista.

Si el març de 2023 Marina (25 a.) moria a mans del seu assassí, Thais (34 a.) era trobada esquarterada a Amposta fa dos setmanes, segons les cròniques el presumpte assassí va ser detingut mentre deambulava pel carrer. Alguna cosa no va bé, la violència masclista mata dones pel fet de ser dones, la violència s’acaba focalitzant en les més vulnerables i fràgils.

Disposem dels recursos i serveis necessaris per a posar fi a aquest malson? Jo diria que no, encara més, tinc la sensació que durant 2024 deixarem d’invertir en la creació i descentralització de recursos imprescindibles al nostre territori. Igualtat i Feminismes en descarregarà les responsabilitats a la no aprovació dels pressupostos, un clàssic dels nostres dies.

El passat 24 de novembre de 2023 des dels Serveis Territorials d’Igualtat i Feminismes es publicava una nota de premsa a tall de resum sobre la memòria del SIE (Servei d’Intervenció Especialitzada en Violències Masclistes a les Terres de l’Ebre). La nota de premsa, tot i la mort de Marina, era tot un discurs triomfalista en la intervenció d’un servei que com tots els serveis públics, deu tot el seu prestigi a les professionals que hi treballen amb recursos insuficients. D’entre les bondats del servei i les seves dades inqüestionables destacava l’acompanyament durant el 2023 de 483 dones. De vegades, quan emprem eufemismes en el llenguatge, transmetem idees i relats que res tenen a veure amb la realitat. Que el SIE estigui ubicat a Amposta, que les seves tècniques no es desplacin als municipis on resideixen les usuàries actuals i/o potencials, que la xarxa de transport públic sigui poc efectiva al nostre territori, que les dones víctimes de violència masclista responguin majoritàriament a perfils vulnerables i amb pocs recursos econòmics; són indicadors constatables de la baixa freqüència d’ús d’un servei al qual no tothom que ho necessita pot arribar-hi. Una dona amb cita al SIE que s’ha de desplaçar a Amposta des de la Torre de l’Espanyol amb transport públic necessita més de vuit hores entre l’anada i la tornada, si ho fa des de l’Ametlla de Mar el temps a invertir supera les sis hores, tot anant bé. Sense ser determinant, podem aquí tenir un dels motius del fracàs col·lectiu? De la disponibilitat al territori de Serveis d’Acolliment i Recuperació (SAR), o de Serveis Substitutoris de la Llar (SSLL), millor no parlar-ne.

I ja per últim, en aquesta nota de premsa amb to triomfalista del passat novembre s’anunciava l’obertura de set nous SIEs a Catalunya, un d’ells a Tortosa. Què ens hi juguem que enguany no podrà ser?

Josep Maria Beltrán
Josep Maria Beltrán
Llicenciat en història, educador social
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

48 + = 49

Últimes notícies