«Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar» és un lema que el moviment feminista que hem reivindicat per fer valdre aquelles dones que entre els segles XV i XVII van ser penjades a la forca o cremades, per ser diferents, per atrevir-se a contradir, per tenir coneixements, per fer avortaments, per ajudar a parir… Denunciades per veïns o per les autoritats, en una època en què era fàcil buscar culpables a la crisi provocada per males collites, en un temps de glaçades i inundacions i també per la pesta.
Aquestes dones ens queden prop i lluny, però si les volem més properes poder esbrinar la vida de les nostres iaies, aquelles que van patir la guerra, la repressió, l’exili o la postguerra, i van haver de resistir al franquisme. I jo d’aquestes sí que me’n sento, de neta, perquè en sóc. I vull rescatar-les com a referent, malgrat el seu llarg silenci, perdurable silenci que tantes incògnites ens ha deixat. Moltes d’elles vídues o amb els hòmens empresonats, soles amb les criatures, van fugir dels seus pobles, i van haver de tornar en ser localitzades en els llocs on no eren residents per la «Orden de evacuación». En tornar, moltes havien de marxar de nou perquè els havien pres la casa o perquè ja els era impossible de viure-hi. Sense targeta de racionament, sense treball, van sobreviure i van tirar avant la seua família com van poder.
Aquelles dones privades de tot i més, com la Colometa de La plaça del Diamant de Rodoreda, venien d’un món que ja no era el seu. Les més joves, educades a les escoles de la República, van veure com es derruïen els seus projectes i van haver de deixar de ser, per ser allò que els manava el franquisme, mestresses de casa.
Així que aquestes, les dones que van haver de callar i obeir també són les nostres bruixes, aquelles que no van poder cremar. Les seues filles, les nostres mares, van saber trencar amb el seu passat, la seua vida al llarg de la nit fosca del franquisme i ens van poder oferir l’oportunitat d’obrir-nos al món, d’estudiar, d’anar més enllà, recomençar, guanyar espai sense esperar que ens vinga donat. Som on som perquè ens ho hem guanyat a pols, la lluita feminista ve de lluny, avança i retrocedeix, i torna a avançar. I ara, com abans, amatents a la pujada de l’extrema dreta, sempre al peu del canó, perquè cada dia és 8 de març o 25 de novembre. Antifeixistes sempre!