Tornen a commemorar el 3 de desembre -Dia Internacional de les Persones amb Diversitat Funcional / disCapacitat- i això vol dir que no és un bon senyal per la nostra comunitat, ja que quan un grup de persones tenen una data marcada al calendari és que alguna cosa no funciona molt bé per aquestes. I això que no funciona bé per a nosaltres li podem posar nom, capacitisme.
Però, què és aquest concepte i com el podem definir? La veritat que és una tasca àrdua, ja que n’hi ha molts aspectes a tindre en compte – prejudicis, comportaments, ideologia…-. Així que utilitzaré la definició feta per l’ONU sobre el capacitisme: “un sistema de valors que considera que determinades característiques típiques del cos i la ment són fonamentals per viure una vida que valgui la pena ser viscuda. Atenent estàndards estrictes d’aparença, funcionament i comportament, el pensament capacitista considera l’experiència de la disCapacitat com una desgràcia que comporta patiments i desavantatges i, de manera invariable, resta valor a la vida humana. Com a conseqüència, sol inferir-se que la qualitat de vida de les persones amb disCapacitat és ínfima, que aquestes persones no tenen cap futur i que mai no se sentiran realitzades i ni seran felices”.
Després de veure aquesta definició podem extreure la conclusió que el capacitisme és part -ideologia- d’un sistema d’opressió que neix a partir del capitalisme, a on, es té o es crea la idea que les persones hem de ser-hi perfectes i produir un benefici econòmic per al sistema, arribant al punt que si no és d’aquesta manera, perds tots els drets com a persona. És per això que es diu que la disCapacitat no existeix, ja que és un constructe social, perquè sorgeix a través de la discriminació i l’impediment a les persones no normatives.
El capitalisme és el reflex del qui té el patró social del poder, l’home caucàsic -home blanc, occidental, bípede, heterosexual, etc.-. Aquest -tot sent una minoria de la població mundial- s’ha creat un món i una societat feta a mida. Aconseguint posicionar-se durant molt d’anys a la cúspide de la civilització creant polítiques específiques per a ell i aquestes polítiques a la resta de persones -dones, del col·lectiu, LGTBI, amb diversitat funcional, etc.- ens han portat a patir opressió, dominació i discriminació.
Ja fa uns anys que vaig escriure sobre la “Interseccionalitat”, terme que va encunyar l’activista i acadèmica Kimberlé Williams Crenshaw, però de vegades cal fer un exercici de memòria. Aquesta dona va fer un estudi sobre aquesta situació social l’any 1989. Aquest terme manté com a concepte bàsic que les conceptualitzacions clàssiques d’opressió en la societat -com el racisme, el colorisme, el sexisme, l’especisme, el capacitisme, l’homofòbia, la transfòbia, la xenofòbia i tots els prejudicis basats en la intolerància- no actuen de manera independent, sinó que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades, creant un sistema d’opressió que reflecteix la intersecció de múltiples formes de discriminació.
Ara, jo em pregunto com podem fer per canviar aquesta situació de discriminació? L’única forma que se m’acut és la de passar a l’acció, l’acció pacifica però efectiva. Tindre una mirada Interseccionalitzada de la situació que estem patint i unir les lluites. Empoderar-nos i no deixar que l’home blanc estigui sol als llocs de poder i anar baixant-lo de la part més alta de la jerarquia social per així poder construir un món més humanitzat. Un món on totes les persones tinguem cabuda i no siguem discriminades per cap raó. La unió fa la força!
Que tingueu un 3 de desembre molt reivindicatiu!
